DEMOCRÀCIA? QUINA DEMOCRÀCIA?

Alfons Duran Pich

Empresari i analista econòmic

Jo no sé si Winston S. Churchill, amb el seu treballat cinisme, repetiria avui el seu conegut argument a favor de la democràcia: “Democracy is the worst form of government, except for all the others”. (La democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres).

Potser, si ho fes, li donaria un caràcter limitat, referint-se d’alguna manera a alguns territoris en els quals encara es practica, amb dificultats, aquesta forma de govern. Vegem sinó, què passa a Europa, què passa a Amèrica (en el nord i en el sud), què passa a la resta del món.

Argumentava Hans Rosling, en el seu interessant breviari “Factfulness”, que els humans tenim una tendència irresistible a dividir qualsevol tipus de fenomen en dos grups enfrontats i irreconciliables: bons i dolents, rics i pobres, intel·ligents i necis, etc. Ho fem així perquè resulta més còmode i no ens obliga a aprofundir en l’anàlisi. D’aquí sorgeixen els estereotips, aquelles percepcions falses, exagerades o simplificades de realitats alienes que amb prou feines coneixem.

És per això que classifiquem les formes de govern actuals en dues categories: democràcies i dictadures. I aquí, una vegada més, ens equivoquem, perquè la història ve acompanyada de molts matisos que qüestionen aquest ordenament.

Hi ha dictadures, ‘dictatoves’, democràcies genuïnes, democràcies a prova i democràcies autoritàries. Fins i tot podríem trobar més subfamílies, doncs algunes formes de govern cavalquen entre dues o més categories.

En una dictadura, una persona exerceix el poder total, sense limitacions. És el tipus de poder amb més recorregut històric, on hi ha més referents. Hitler, Stalin, Mussolini o Franco són els dictadors més propers i sempre són citats com a prototips, però no van fer una altra cosa que seguir la tradició de reis i emperadors, amos i senyors de la totalitat dels seus dominis, únics rectors sobre la vida i la mort dels seus súbdits, ciutadans aquests últims l’única opció dels quals era la submissió i l’acatament.

En l’actualitat les dictadures compten amb l’empara de les tecnologies de la informació (ràdio, televisió, Internet, etc.), que els permeten suavitzar la seva imatge, encara que en la pràctica el seu comportament respon al protocol habitual. Per posar un exemple, no l’únic, aquest és el cas de Corea del Nord.

Les ‘dictatoves’ són dictadures que es permeten certes ambigüitats, deixant espai a les llibertats en aquells àmbits que entenen no els perjudiquen o que formen part del seu projecte polític. Les dues ‘dictatoves’ més importants són la República Popular de la Xina i la Federació Russa. Per la seva extensió, població i paper estratègic al món, aquestes dues ‘dictatoves’ mereixen un capítol apart.

La Federació Russa és l’hereva directa del bloc més important que abans constituïa la Unió Soviètica. Oficialment és una democràcia representativa amb un format federal (vint-i-una repúbliques) i un repartiment equitatiu de poders entre l’Executiu, el Legislatiu i el Judicial. És una república de repúbliques semi-presidencialista, en la qual el president és el cap de l’Estat i el president de Govern és el cap de govern. Però des que Vladímir Putin va prendre el poder (fa divuit anys), tot passa per la seva voluntat omnímoda, sigui com a cap d’Estat o com a cap de govern. L’oposició política està sota control, com ho estan els oligarques i els principals mitjans de comunicació. Oficialment Rússia és una democràcia, però en la pràctica és una ‘dictatova’.

La República Popular de la Xina no té problemes a descriure el seu model de govern com a “Comunisme en el polític, Capitalisme en l’econòmic”. Com és un model nou, només el temps permetrà provar si és o no reeixit. El que resulta molt clar de la fórmula és que en el polític és un país comunista, encara que la propietat dels mitjans de producció no s’ajusti a l’ortodòxia. Cal tenir en compte a més que el partit únic és el Partit Comunista Xinès, que compta amb vuitanta-nou milions de militants i és l’organització política més gran del món. El seu líder Xi Jinping és Secretari General del comitè central i president de la República. Gent de la seva absoluta confiança controlen el partit i el govern. I pel que fa als coneguts oligarques xinesos, ho són en la mesura en què les seves actuacions s’ajusten a les consignes del partit. De no ser així, són apartats de forma dràstica. La República Popular de la Xina és una ‘dictatova’ i se sent feliç en aquest format.

Les democràcies genuïnes són democràcies provades, que des que es van constituir com a tals (el Regne Unit, els Estats Units, Suïssa, Suècia, etc.) han mantingut aquesta línia política. N’hi ha de millors o pitjors, però tenen una cosa en comú, que és el concepte de “check and balanç” (controls i contrapesos), que els permeten equilibrar les forces entre el poder Executiu, el Legislatiu i el Judicial, i també, sobretot en el cas dels Estats Units, entre els Estats i la burocràcia de Washington.

Les democràcies a prova són democràcies que han sofert talls d’arrel autoritària de fort calat, talls amb seqüeles que arriben fins els nostres dies. El cas més significatiu és el d’Alemanya, que després de la derrota a la Segona Guerra Mundial no va depurar a fons els seus quadres polítics, econòmics i jurídics, la qual cosa va suposar la permanència d’alguns ciutadans amb antecedents nazis a llocs de gran responsabilitat. Les denúncies posteriors, els escàndols, les dimissions, les renúncies, etc. van ser el gran purgatori que ha deixat petjada entre la població. Només el temps i l’accés de les noves generacions permetran –ho plantegem com a hipòtesi– el pas a democràcies genuïnes. Hi ha un element crucial que els pot ajudar en el trànsit i és que culturalment (creences i valors) si que van fer un canvi substancial, en liquidar d’arrel la ideologia anterior. Hi ha moltes democràcies a prova a la resta del món, sobretot a Llatinoamèrica, Àsia i Àfrica, amb febleses estructurals manifestes que els fan estar perpètuament als llimbs polítics.

Finalment tenim les democràcies autoritàries, concepte que pot semblar un oxímoron (una contradicció en termes), però que no ho és. Les podríem considerar unes pseudo-democràcies, que amaguen sota una aparença formal un espès esperit reaccionari. Una característica nuclear, que s’ha repetit al llarg de la seva història, és l’autoritarisme. Van ser monarquies absolutes, després dictadures militars i van acabar sent teòricament democràcies, però mai van modificar, ni hi van posar voluntat per fer-ho, els seus valors fonamentals. Els episodis republicans (en el sentit civil de terme), si els van tenir, van deixar poca petjada. Exemples d’aquestes democràcies autoritàries són Turquia i Espanya.

Tots dos països van ser Imperis, que van perdre territoris després de successives guerres i processos d’independència. Malgrat aquest empetitiment geopolític, mantenen la seva arrogància. Un altre element comú és la influència de la religió i de les seves oficiants en la política. Es diria que els seus ciutadans se senten més còmodes com a fidels i súbdits que com a homes i dones lliures, per la qual cosa resulta summament fàcil manipular-los. En termes de governança, no existeix pròpiament frontera entre la tríada clàssica de poders, essent l’executiu qui reparteix els caramels. El legislatiu és la corretja transmissora i el judicial, la cúpula del qual és nomenada a dit pels anteriors, actua com a instrument sancionador.

En les democràcies autoritàries abunden els funcionaris i hi ha multitud d’òrgans de representació i gestió, que no fan més que bloquejar el decurs natural de la societat. Els funcionaris, sobretot els denominats “alts funcionaris” (tot molt grandiloqüent), defensen les seves trinxeres de poder, perquè no volen perdre els seus privilegis, aconseguits després d’unes oposicions memorístiques. És per això que la cúpula política (el maridatge entre un monarca o un president de república i el govern de torn) compta amb un exèrcit de buròcrates per perpetuar el seu domini.

Pel ciutadà lliure i responsable, la democràcia autoritària és la pitjor fórmula de govern perquè sap que el que diuen no té res a veure amb el que fan. És una “democràcia” tramposa i venjativa. I és que culturalment el seu model ideològic (el seu Weltanschauung) no ha canviat.

És per això que presumir (com fa l’Estat espanyol reiteradament) de partits constitucionalistes, d’Estat de dret, de respecte a la llei, de separació de poders, de sobirania popular, de garanties processals, etc., mentre es reprimeix física i psíquicament, s’empresona, s’humilia, s’ofega econòmicament, es coacciona, es penalitza, s’amenaça, es persegueix fiscalment, es ninguneja… és pura demagògia, retòrica de cartró pedra per convèncer una multitud d’analfabets funcionals.

Democràcia?, quina democràcia?

 

http://blogs.publico.es/torndeparaula/2271/democracia-quina-democracia/

 

Fuente: Públic, 9/10/2018

 

« volver