Aprimers dels vuitanta del segle passat, la gent de la consultora McKinsey es va posar a investigar quins eren els factors que explicaven l'èxit de les empreses excel·lents. Es va formar un equip capitanejat per dos consultors, Robert W. Waterman Jr. i Thomas J. Peters, que van tenir el suport intel·lectual de dos acadèmics de prestigi, Richard Pascale i Anthony Athos. Aquests últims ja s'havien anticipat un parell d'anys abans, amb un estudi sobre les virtuts de les empreses japoneses, en l'època en què aquestes causaven admiració a tot Occident.
D'aquest gran esforç, en van sortir dos llibres (El secreto de la técnica empresarial japonesa i En busca de la excelencia), que van donar una notorietat extraordinària als seus autors, particularment al més jove i poc experimentat (Tom Peters), que es va transformar en una marca i va obrir la caixa de Pandora de Gurulàndia, on hi ha alguna veritat i molt d'artifici.
POCS LECTORS.
Fins a la publicació d'En busca de la excelencia, els llibres d'empresa -fins i tot els més prestigiosos- havien tingut una audiència limitada. Peters & Waterman es van alternar amb els grans relats de ficció entre els best-sellers del New York Times durant moltes setmanes. El llibre es va traduir a moltes llengües. S'estima que fins ara se n'han venut quasi set milions d'exemplars. El món empresarial perdia opacitat i la societat, en conjunt, ho acceptava.
El que en principi era bo, va acabar sent perjudicial. Es van multiplicar els llibres d'empresa amb la mateixa velocitat que s'havia produït en els llibres d'autoajuda, i ja sabem que quantitat i qualitat no van precisament junts. Lògicament, la majoria d'aquests llibres estaven i estan dedicats a receptes (com fer que...), és a dir, que són llibres de naturalesa instrumental i el seu abast, en el millor dels casos, queda en una millora d'eficiència.
INSTRUMENTS.
Vist aquest output final, convé recordar que els nostres investigadors van ser molt crítics amb la tendència dels mànagers a refugiar-se en els instruments, en detriment dels factors clau, com l'estratègia, l'estructura, les persones i la cultura. En el llibre En busca de la excelencia, hi trobem un text revelador: “Les companyies excel·lents eren, per sobre de tot, brillants en el bàsic. Les eines no substituïen el pensament. L'intel·lecte no estava per sobre de la saviesa. L'anàlisi no impedia l'acció. Tot el contrari, aquestes empreses treballaven de valent per simplificar les coses en un món complex. Hi persistien. Insistien en la màxima qualitat. Volien els seus clients. Escoltaven els empleats i els tractaven com a adults. Donaven sortida als seus productes innovadors i als seus campions de servei. Permetien cert caos com a contrapartida d'una acció ràpida i d'una experimentació regular.”
AUTISME.
Aquesta tendència que posa els “procediments” per sobre de la resta de variables és una tendència autista pròpia d'executius mediocres. Els procediments (des de les més sofisticades xarxes d'informació fins als suports de comunicació elementals) són simples lubricants del “sistema d'empresa” en el seu conjunt. Quan l'excel·lència d'una presentació a davant dels clients, accionistes o empleats depèn de la qualitat del Power Point i no del seu contingut, del poder de persuasió del presentador, i de la voluntat i compromís explícit en el missatge, és que hem esgotat la nostre font d'idees.
És hora de dir que cal tornar a les virtuts més simples, al sentit comú. És així com les empreses excel·lents aconsegueixen que gent corrent pugui fer coses no corrents.
Els atributs de l'excel·lència
1.Un biaix per l'acció.
2.Proximitat al client.
3.Autonomia i capacitat per emprendre.
4.Productivitat a través de les persones.
5.Fil l'agulla. Som-hi.
6.Sabater a les teves sabates.
7.Organitzacions senzilles.
8.Estrènyer i afluixar.
Fuente: L'Econòmic, 04/02/12