Convé tenir present que cap document de l’època parlava de reis d’Espanya. L’encapçalament de qualsevol text referent a la monarquia, deia « Jo, rei de Castella, Sicília, Aragó, Còrsega, Sardenya, Navarra, Granada, València, Lleó, Còrdova”… i seguia una corrua força més llarga de territoris. I en les monedes, fins a principis del segle XIX, s’utilitzava sovint el plural “les Espanyes”, tot fent al·lusió explícita a la naturalesa composta de la monarquia. Espanya solament era un topònim que feia referència a la península Ibérica, nom modern de la Hispània romana, de la mateixa manera que Itàlia –formada per un conjunt d’estats de totes mides- volia dir la península italiana. Aquest fet permetia que els portuguesos, ja en el segle XV amb estat propi, es consideressin part d’Espanya.
Malgrat les evidències històriques, del tot inqüestionables, nombrosos historiadors “oficials” s’entesten a veure en aquella unitat matrimonial l’origen de la nació espanyol i, per tant, del primer estat-nació del món. És una tergiversació històrica, de tipus romàntic, que no és exclusiva de l’Estat espanyol. Certament, es van posar unes certes bases –però no l’entramat jurídic ni polític- a començaments de l’edat moderna, en temps dels Reis Catòlics, que podien haver donat lloc a un estat plurinacional ben travat o a una sèrie d’estats independents.
Fuente: L'Espanya de sempre. Eugènia de Pagès. Pagès Editors. Lleida. 2014.