Davant d’això, algú pot preguntar-se per què es van unir Catalunya i Aragó...(Toni Gisbert)

Davant d’això, algú pot preguntar-se per què es van unir Catalunya i Aragó. Doncs per interès, i també per necessitat. Per interès, perquè una economia urbana i comercial, amb una important indústria primerenca del tèxtil, com la catalana, trobava a Aragó els cereals i la llana que necessitava, i una noblesa agressiva desitjosa d’ocupar noves terres, mentre que Aragó trobava a Catalunya una eixida al Mediterrani, la via de comercialització del seu blat i de la seua llana, i una font de manufactures. El segell d’aquesta aliança econòmica seria l’Ebre, la via per on conduir el blat i la llana avall, i les manufactures amunt. Però també hi havia la necessitat, representada pel perill dels imperialismes de Castella per a Aragó i de França per a Catalunya: junts, potser podrien plantar cara a la doble pinça. Malgrat les baralles per la direcció política, el balanç final va ser positiu.

Per tant, la Corona d’Aragó és un estat de composició nacional dual –aragonesa i catalana-  però hegemònicament català. Més exactament, la Corona d’Aragó és un estat en el qual el component català és hegemònic, dominant. I aquesta realitat es va veure expressada tant en la seua formalitat institucional –significativamente, la Cancelleria reial no tenia dues llengües oficials, sinó només una: el català- com en la seua expansió: les Balears i el País Valencià, amb regne o sense regne, passaran, amb la seua conquesta, a ser de cultura catalana.

El nom no ens pot despistar del contingut: que s’anomenara “Corona d’Aragó” no vol dir que Aragó fóra l’element hegemònic. El nom de l’estat té a veure amb el fet que,  quan es produeix la unió dinàstica d’Aragó i Catalunya, el títol aragonès de “rei” té preeminència sobre el català de “príncep”. I ja hem vist per què el comte de Barcelona no assoleix el títol de rei. El Diccionari d’Història de Catalunya (Edicions 62, Barcelona, 1999) és molt clar al respecte: “rei, Monarca o príncep que posseeix la sobirania d’un regne. A la Catalunya carolíngia fou el títol de la sobirania dels monarques de França sobre la Marca Hispànica i els seus diferents comtats successivament incorporats a Pipí I. Posteriorment, a la Catalunya feudal, malgrat la progressiva formació d’un estat entorn de Barcelona i sota la sobirania comtal, el títol franc perviu, bé que de forma nominal, fins al tractat de Corbeil (1259), sent un dels motius pels quals Catalunya no es configura com a regne”.

Segon punt a aclarir: el cas de la conquesta i poblament del que seria el Regne de València. La conquesta va formar part d’un procés d’expansió territorial de l’estat medieval de composició dual catalano-aragonesa però hegemònicament català (un cop barrada l’expansió en direcció nord després de la derrota de Muret a mans dels francesos) mediterrani endins (cap a les Illes Balears) i sud enllà. Les noves terres conquerides foren poblades molt majoritàriament per gent de procedència catalana. I en el cas valencià, això ja no és una suposició: en el magnífic treball Els fundadors del Regne de València, publicat per l’editorial Tres i Quatre, Enric Guinot, professor d’Història Medieval de la Universitat de València, fa el cens dels primers colons del nou Regne. I les dades objectives fruit de la recerca arxivística confirmen les dades existents fins ara: el Regne de València és, pel que fa al seu poblament fundador, català. Si més no, hegemònicament català. I molt hegemònicament.

 

 

Fuente: Quan el mal ve d'Espanya. Toni Gisbert. Columna Edicions. Barcelona. 2007.

 

« volver