Durant el mandat del tàndem Fainé-Nin, La Caixa va anar aproximant-se amb celeritat al model dels bancs convencionals... (Roger Vinton)

Durant el mandat del tàndem Fainé-Nin, La Caixa va anar aproximant-se amb celeritat al model dels bancs convencionals, deixant enrere tots els trets diferencials que havia tingut com a caixa d’estalvis. També es va produir l’entrada en el mercat d’empreses, fins aleshores dominat pels seus grans rivals del Santander i el BBVA, un terreny nou per a una entitat que fins aquell moment s’havia dedicat gairebé en exclusiva als clients individuals.

Sens dubte, qui feia i desfeia a La Caixa des de feia temps era Fainé –des del 2007 acompanyat de Nin-, però qui havia col·locat Fainé a la presidència?  En empreses que són propietat dels accionistes, són aquests els que en trien els màxims executius; en entitats associatives, com ara el FC Barcelona, són els socis els que decideixen, mitjançant un procés electoral, qui ha de dur les regnes de l’entitat. Però La Caixa no és ni una cosa ni l’altra, de manera que és curiós que ningú no es pregunti qui és que mou els fils des de l’ombra per nomenar presidents. El sistema de govern d’aquesta entitat ha estat sempre força desconegut per al gran públic, i abans de la transformació que hem explicat en fundació bancària (2014) funcionava de la següent manera:

      L’òrgan de govern més important de l’entitat era l’Assemblea, un equivalent a la junta general d’accionistes de les societats anònimes. Estava formada  per 160 membres anomenats “consellers generals”, que provenien de quatre sectors diferenciats:

 

Els representants del impositors –el grup majoritari- eren escollits mitjançant un sistema força complex que incloïa un sorteig entre els clients que complien uns paràmetres genèrics quant a saldo i antiguitat. A banda del sorteig, es feia una distribució per zones enfocada a seleccionar uns compromissaris que eren els que finalment assistien a l’assemblea.

Pel que fa a les entitats amb dret a formar part de l’assemblea, n’hi havia de dos tipus: les fundadores de La Caixa i les que eren seleccionades per la mateixa entitat d’estalvis en funció de la seva activitat de caràcter social. Les entitats fundadores eren l’Ateneu Barcelonès, la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, l’Institut Agrícola de Sant Isidre, el Foment del Treball i la Cambra de Comerç de Barcelona.

Quant a les corporacions locals, normalment els seleccionats eren alcaldes de municipis on La Caixa tenia activitat. Finalment, la participació dels treballadors en aquest òrgan es feia a través de la seva representació sindical.

Una de les funcions de l’Assemblea era triar els membres del Consell d’Administració de La Caixa, que era qui escollia finalment el president de l’entitat.

 

Fuente: La gran teranyina. Roger Vinton. Edicions del Periscopi. Barcelona. 2017.

 

« volver