El gran salt polític vindrà amb els èxits electorals de la Solidaritat Catalana l’any 1907. Aquell front comú de tot el país, sorgit de la ciutadania, es consolidà com el moviment de la gent oposada a la política “anticatalana” del govern de Madrid. Allò era, com manifestà amb gran vehemència el mateix Joan Maragall, “l’alçament d’un poble”. La Solidaritat era un lloc de trobada d’intel·lectuals, de professionals, de comerciants, de propietaris, de menestrals i de gent corrent. Gent d’esquerres i de dretes; laics i catòlics. Per això, serà un moviment insòlit, incomprès fora de Catalunya. Molts intel·lectuals espanyols, com ara el mateix Miguel de Unamuno, no entenien com a Barcelona podien anar junts dins la mateixa causa els carlins i els republicans.
I després de la mobilització cívica i de l’ocupació pacífica dels carrers i places, vindrà la gran participació a les eleccions de l’any 1907 i l’extraordinari èxit de les candidatures solidàries. Primerament tindran lloc les eleccions provincials del març del 1907, on es van presentar per primer cop candidatures unitàries de la Solidaritat Catalana a tot Catalunya davant dels partits espanyols dinàstics, i en alguns llocs també contra lerrouxistes. Els solidaris guanyarem de forma clara. I això els permetrà tenir la majoria a les diputacions provincials de Barcelona i de Girona. En el cas de Barcelona, l’èxit possibilitarà l’elecció d’Enric Prat de la Riba com a president de la Diputació aquest mateix any 1907.
I un mes i mig després, a final d’abril del 1907, a les eleccions generals a Corts les candidatures de la Solidaritat Catalana s’imposaran d’una manera rotunda a les candidatures dels partits espanyols i els lerrouxistes. Guanyaran a quaranta-un dels quaranta-quatre districtes electorals de Catalunya. A més, la participació electoral havia estat la més alta de la història de Catalunya, només serà superada en les eleccions d’abril del 1931. Hi hagué districtes on participà més del 80 per cent de l’electorat, cosa extraordinària en aquella època, ja que normalment no votava més del 40 per cent. Les eleccions generals de l’any 1907 foren, de fet, un plebiscit massiu en favor de la Solidaritat i van permetre l’extensió i l’arrelament del moviment catalanista arreu de Catalunya. I també l’emergència de tres grans personalitats del món polític català: Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Francesc Macià. Com s’ha dit, Prat havia estat elegit president de la Diputació de Barcelona, i des d'aquest càrrec endegarà tota la seva gran obra de govern. I a les eleccions legislatives van ser elegits per primer cop dos diputats que tindran un paper ben rellevant a la història del catalanisme. Per una banda, Francesc Cambó, nou diputat per Barcelona, esdevindrà el portaveu de la Lliga Regionalista i, de fet, de la Solidaritat, al Congrés dels Diputats. I també emergirà amb força Francesc Macià, un tinent coronel que, indignat per la Llei de jurisdiccions, havia abandonat la carrera militar i s’havia convertit en un dels prohoms de la Solidaritat Catalana. Macià va ser escollit diputat solidari per les Borges Blanques i per Barcelona.
Ben aviat, ja a la tardor del 1907, els parlamentaris de la Solidaritat van ser acceptats pel govern d’Antoni Maura com a grup amb qui negociar lleis i suports polítics. Així, de manera progressiva, a iniciativa de la gent de la Lliga, una bona part del catalanisme es va integrar de mica en mica en el sistema polític de la Restauració. Havia estat el mateix govern conservador d’Antoni Maura, notablement preocupat per la qüestió catalana i per la força parlamentària dels solidaris, qui volgué tenir-los com a aliats pels seus projectes reformadors. Ara bé, si per un costat la Solidaritat Catalana havia estat un instrument clau per forçar el govern a acceptar els catalanistes i negociar amb ells, per un altre, era evident que el polític mallorquí havia concedit el terreny d’entesa política amb la pretensió, en bona part aconseguida, de dividir el moviment solidari entre esquerres i dretes. La dreta solidària va acceptar d’entrar en aquest joc polític perquè, per primer cop, els parlamentaris de la lliga superaven el més greu problema polític que tenien: la manca de relació directa amb els governs de Madrid. Els dirigents de la Lliga aviat establiren bones relacions polítiques amb el partit conservador i varen ser conscients que les ofertes fetes per Maura eren impensables dos anys abans, en plena crisi del ¡Cu-Cut! I de la formació de la Solidaritat. S’imposava, així, el realisme i el pragmatisme de Prat de la Riba i de Cambó i s’encetava l’estratègia de lluitar per imposar successives reformes polítiques, administratives i econòmiques en la perspectiva final de l’hegemonia catalana dins l’Estat espanyol. Hom pretenia que a la vida política espanyola se superés l’espanyolisme tancat que hi predominava i s’acceptés que la regeneració proposada pels catalanistes conservadors conduiria a una Espanya regionalitzada més autèntica i més pròspera.
Així, el moviment solidari aviat entrarà en crisi interna. Entre el 1908 i el 1909 la Solidaritat va viure grans tensions i divergències internes, relativament lògiques, sobretot perquè s’havia construït com un moviment bàsicament defensiu, amb un programa molt mínim, basat en el refús de la Llei de jurisdiccions. I, per tant, davant els diferents projectes presentats pel govern Maura, particularment el de reforma de l’administració local, els parlamentaris solidaris es dividiran. El grup parlamentari solidari es fragmentà en dos blocs, un de més conservador, encapçalat per la gent de la lliga, un altre de més progressista, que incloïa tots els republicans. I això ja marcarà el futur de la història del catalanisme per a bona part del segle XX.
Fuente: Anar de debó. Els catalans i Espanya. Borja de Riquer. Penguin Random House. Barcelona. 2016.