El lerrouxisme entén la política com a representació...

El lerrouxisme entén la política com a representació. El llenguatge dels seus discursos és deliberadament groller, salpebrat d’al•lusions escatològiques o sexuals i exhibicions de manca d’erudició. Tot plegat per fer-se proper a un obrer o a un menestral que ja va als mítings del teatre Condal predisposat, amb un cert estat d’indignació per la injustícia que li toca viure, la qual només necessita la guspira de la retòrica abrandada que els oradors del partit llançaran des de l’escenari.

Tenim notícies d’aquesta indignació política convertida en acció al carrer. Els lerrouxistes que sortien enfervorits dels seus mítings al Condal eren capaços de dissoldre les ballades de sardanes que es feien al Cafè de la Marina, al Paral•lel, a cop d’estaca. Perquè, a banda de la retòrica obrerista, amb un deix llibertari i tot, un dels continguts fonamentals del seu missatge polític era l’anticatalanisme, i l’altre, l’anticlericalisme. Consideraven el catalanisme la ideologia de quatre burgesos missaires que s’embolicaven amb la senyera per defensar els seus privilegis. El punt d’ebullició d’aquest enfrontament contra el catalanisme, que també en aquell moment ja estava vertebrat sòlidament al voltant de la Lliga Catalana, es va donar als anys del moviment de la Solidaritat Catalana (1906-1909), el moviment de resposta de la major part dels partits catalans contra l’assalt a la redacció del Cu-cut! i la Llei de jurisdiccions.

D’aquesta manera, hem d’entendre esdeveniments com l’enfrontament entre el redactor de Metralla, publicació de la Unió Catalanista, Arístides Danyans, i el director de La Kábila, publicació d’orientació lerrouxista, Luis de Villalobos, el 6 d’abril de 1907 al teatre Condal. Metralla feia el relat del combat dialèctic uns dies després en portada:

El resultat del torneig celebrat en ple Paralelo, en el mateix teatre aont els rabadans del lerrouxisme tant i tant hi ha despotricat contra el catalanisme i els catalanistes, per afavorir maquiavélicament l’estat actual de regressió en que vivim, en aquell lloch mateix, i devant de un publich heterogeni que omplía per complert el grandiós Teatre Comtal fins al extrem d’aversen d’entornar molts cents ciutadans, allí, repetim, el nacionalisme català no solsament derrotà per sempre més i de una manera aclaparant, esclafadora, les rancies idees del lerrouxisme, sino que al ensemps enderrocá ab la seva forsa civilisadora, i ab la seva lógica irrebatible, el castell de prejudicis, de falsetats i de injuries que a manca d’arguments havían inventat els nostres enemichs per deturar la marxa ascendent vers la lliberació dels homes i dels pobles que es la finalitat suprema del nostre nacionalisme. (Metralla, 11 d’abril de 1907)

Els lerrouxistes encara estaven enquadrats en la vetusta Unión Republicana, però aviat l’abandonarien per formar el seu partit propi, el Partit Republicà Radical. Una bona part de la Unión Republicana s’havia afegit a Solidaritat Catalana, i això provocaria una ferida insalvable que acabaria en escissió entre els partidaris de Lerroux i la resta del republicanisme català. El catalanisme lligaire i el catalanisme republicà, que estava immers en un llarg procés de vertebració que no s’acabaria fins a la proclamació de la República, perfila, per oposició, una de les fronteres del lerrouxisme. L’altra frontera ve determinada pel sindicalisme obrerista. Aquí la lluita també és ferotge, i, en ocasions especials, té per escenari els teatres del Paral•lel.

 

Fuente: El Paral-lel 1892-1939. Eduard Molner/Xavier Albertí.Viena Edicions.Barcelona.2012.

 

« volver