Els bohemis autèntics, els personatges de les ensopides <i>Escenes de la vida bohèmia</i> de Murger...

Els bohemis autèntics, els personatges de les ensopides Escenes de la vida bohèmia de Murger, foren els de la segona categoria. Aquests individus van vestits d’artistassos, porten uns barrets imponents, unes barbes i unes cabelleres impressionants, però generalment la seva activitat transcorre al marge d’una qualsevol producció artística. En la conversació afirmen que aspiren nit i dia a escriure una melodia, a pintar una tela o a fer una escultura, però en realitat uns es dediquen a les passions de l’amor, altres a badar pels carrers, altres a una forma o altra de comerç. No és cert que hi hagi només bohemis en el camp artístic; n’hi ha en tots els estaments, entre els paletes, els botiguers, els metges, els escrivents. L’única cosa que els distingeix és que no s’hi vesteixen. Tots plegats poden passar una certa fam, més o menys lleugera: és el risc d’aquest temperament. Ara, la fam autèntica, sempre la passaran els pares de família. La seva dialèctica contra l’ordre burgès és intencionada, però de fet viuen fent el paràsit de l’ordre que volen enderrocar. En un règim no capitalista-individualista, aquest temperament és impossible. En tot cas, la vida de bohèmia fou especialment important en l’època de prosperitat que imperà a Europa entre 1850 i 1914. L’alimentació no valia pràcticament res. Tot nedava en l’abundància. Les monedes eren dures. Encara que hom s’ho proposés, no podia morir de fam. Desgraciat de l’artista que intentés viure avui com visqueren els seus semblants seixanta o setanta anys enrere. La seva mort seria seguríssima.

Però el mite de la maledicció ja havia estat creat i de seguida en començà l’explotació, amb aquella suprema habilitat que tenen els francesos per a la propaganda del negoci de la literatura i de les arts. La maledicció dels poetes fou ampliada a la maledicció dels pintors, i així Gauguin, Van Gogh, Modigliani, etc., passaren a l’elevada categoria de pintors maleïts. El mite es demostrà molt fructífer per a interessar la societat en la glòria d’artistes que en vida foren uns herois en lluita amb un ambient que no solament no els comprengué, sinó que els vexà i els abaltí. Hom tractà que els fills comprenguessin una mica l’estultícia dels pares. Cosa fina per a fer marxar el comerç.

En aquesta península les coses no arribaren pas a aquesta temperatura, perquè el material humà no donà per a més. No crec pas que es donessin casos de més ni de menys bohèmia que en altres èpoques. Hi hagué també el revoltat, l’inadaptat i el marginal, però en realitat el corrent no tingué pes. En realitat tots els casos personals es resolgueren, més o menys, amb la solució de sempre: emigrant del país. La solució emigratòria, l’adoptaren àdhuc els bohemis rics. Així i tot, el matís d’inconformisme és notori i es manifesta sobretot a través de l’escepticisme que exaspera Menéndez y Pelayo en constatar-lo en poetes que fins i tot havien estat governadors, com Campoamor, per exemple. El senyor Menéndez hi veu una inextricable confusió mental, una lamentable baixa del to, un argument més a favor de l'aclaparadora sensació de la decadència del país.

La bohèmia només és possible en les èpoques de prosperitat. Llavors hi havia bohemis. Ara, de bohemi, no se’n troba ni un per medecina.

 

Fuente: Bohèmia. En Diccionari Pla de literatura. Edició de Valentí Puig. Ediciones Destino. Barcelona. 2000.

 

« volver