En efecte, amb l’establiment de la Nova Planta es va iniciar una intensa repressió contra la llengua catalana en tots els àmbits de la vida pública...

En efecte, amb l’establiment de la Nova Planta es va iniciar una intensa repressió contra la llengua catalana en tots els àmbits de la vida pública. Segons Francesc Ferrer i Gironès, “els Borbons varen ser els creadors materials de l’univers simbòlic de la nació espanyola inventada”, tota una obra d’enginyeria social interpretada en tres actes: supressió de les institucions pròpies, repressió política, cultural i lingüística, i adopció de símbols “nacionals” de l’estat. Immediatament després de la nostra annexió al Regne de Castella, mentre va estar vigent l’ocupació militar del Principat, el Supremo Consejo de Castilla va establir els fonaments cognitius d’una nova nació inventada, la nació espanyola, i de tot un univers simbòlic artificiós, que es fonamentava en la usurpació del llegat històric dels diferents pobles sotmesos. En primer lloc, la sobirania de Castella es va estendre sobre un territori català esquarterat, que quedava sota la seva dominació. En segon lloc, les autoritats d’ocupació varen imposar la seva pròpia llengua en totes les manifestacions de la vida pública: el sistema educatiu, les cúries diocesanes, la justícia, els registres públics, l’edició literària...

Finalment, el 1770 es va establir la marxa reial com a himne “nacional” i el 1785 es va instaurar la bandera espanyol, manllevada del nostre propi llegat històric. Però sobretot, es va aixecar un nou ordenament constitucional en què no hi havia lloc per a la nació catalana, sinó mitjançant el seu sotmetiment i la seva dissolució en una cultura, una identitat, un Estat i un ordenament aliens a la nostra tradició històrica i constitucional. Aquell va ser l’inici d’una persecució per motius identitaris i nacionals que tenia per finalitat la dissolució de la nació catalana.

Des d’aleshores gairebé res no ha canviat. L’actual ordenament constitucional espanyol continua sense donar cabuda a Catalunya tal com és, sinó com Castella pretén que sigui: com ella mateixa. A Espanya no hi ha lloc per a la catalanitat. Però, en canvi, a Catalunya hem de fer cabre l’espanyolitat a tot arreu, per imposició d’unes institucions que no són les nostres. En les nostres relacions no hi ha ni reciprocitat, ni bona fe. Castella no és mereixedora de ser l’única hereva, la successora i continuadora d’aquella monarquia hispànica primigènia que va fer possible la convivència dels diferents pobles espanyols en pla d’igualtat sota una mateixa Corona; la dinastia dels Borbons, tampoc. Simplement, han manllevat el nom i el llegat de l’Estat predecessor, per expandir la seva pròpia sobirania territorial.

Des d’aleshores Catalunya no és més que una possessió, un “bé immoble” del Regne de Castella i dels seus pobles, i mai no ha deixat de ser-ho, ni tan sols formalment. L’ordenament constitucional català va ser substituït per una repressió sense precedents entre pobles cristians. Barcelona va ser parcialment destruïda per la guerra i convertida en un pudent presidi. Tot just conservava dempeus un terç dels seus edificis. Un cop acabat el setge, una cinquena part de la superfície de la ciutat va ser derruïda per edificar l’infame Ciutadella, amb la qual cosa el 40% de la població barcelonina es va veure obligada a malviure al carrer. La repressió a què ens va sotmetre el rei dels castellans va ser tan infame, tan indigna, que els veïns expropiats varen ser obligats a derruir les seves pròpies cases i a edificar la fortificació de la Ciutadella amb les pedres de l’enderroc. Així és com Castella va sotmetre a treballs forçats els nostres avantpassats. Uns 30.000 catalans de tota condició varen haver de marxar a l’exili. Molts es varen instal•lar a Viena, creant una colònia que representava més de l’1% de la població de la ciutat austríaca. Aquells que varen gosar romandre a Catalunya varen ser objecte d’una infame persecució que incloïa l’ultratge i el pillatge; la confiscació de béns, terres i rendes, la supressió d’honors i dignitats...

Castella va suspendre les constitucions de Catalunya i dels seus municipis; va suprimir totes les nostres institucions de govern: les Corts, la Diputació General Permanent, el Consell de Cent, les figures del virrei i del governador general, així com la Reial Audiència, les vegueries, i tots els òrgans que emanaven del poder reial del Principat. Va substituir tota l’administració del Principat per una nova administració sense tradició històrica, vitalícia, allunyada de les forces socials i monopolitzada per militars castellans. No es tractava ben bé de la mateixa administració que governava Castella, sinó d’una administració exclusivament militar que depenia del capità general de Catalunya. Així és com el Principat de Catalunya va passar a ser un territori ocupat segons les disposicions de l’article 42 de la II Convenció de l’Haia de 1899 relativa a “les lleis i usos de la guerra terrestre”. El cas és que aquella ocupació militar va durar tot un segle, fins al 1808, quan Catalunya va ser parcialment incorporada al I Imperi Francès, fins al 1814. Així és com Castella va suprimir la personalitat jurídica del Principat i la nostra sobirania històrica. Així és com Catalunya va esdevenir “la Nova Castella”.

 

Fuente: Delenda est Hispania. Albert Pont. Viena Edicions. Barcelona. 2012.

 

« volver