En els darrers dies de la guerra a Barcelona, a poques hores de l’ocupació de la ciutat per les tropes franquistes...(Francesc Vilanova i Vila D'Abadal)

En els darrers dies de la guerra a Barcelona, a poques hores de l’ocupació de la ciutat per les tropes franquistes, Pau Casals va rebre el doctorat honoris causa de la Universitat de Barcelona. Fou un gest d’una gran càrrega simbòlica que, en certa manera,  representava la culminació de la vinculació entre l’acadèmia catalana i la societat que l’acollia. Tant Casals com la Universitat representaven, aquell gener de 1939, tot allò que hauria pogut ser una Catalunya moderna, europea, democràtica, socialment avançada, i que el feixisme espanyol –i català- era a punt d’esclafar. A finals de mes de gener, Pau Casals es va instal·lar a Prada de Conflent, una petita localitat a tocar del Canigó i de Sant Miquel de Cuixà. Era territori administrativament i políticament francès, però on la presència de la llengua catalana encara era força important. En certa manera, era com no haver deixat el territori català. Però, més enllà de la dimensió sentimental, Prada era un punt de trobada d’exiliats catalans d’una certa importància i, a la vegada, un lloc prou bo des d’on començar a ajudar els milers de refugiats republicans, espanyols i catalans, que havien anat a raure als camps de concentració de les platges del Rosselló o en camps més petits de l’interior. Pau Casals hi va deixar bona part del seu patrimoni personal, en l’ajuda monetària i material, i quan aquesta font no fou suficient, excepcionalment organitzà una gira de concerts per Suïssa per recaptar més diners. Van ser anys molt durs, sota les amenaces constants dels col·laboracionistes de Vichy, en primer lloc, i dels ocupants alemanys després.

La fi de la Segona Guerra Mundial va mostrar el rostre més humà i compromès de Pau Casals, però també el més ingenu: convençut que la dictadura franquista no podia sobreviure a la derrota dels seus vells aliats nazis i feixistes, ben aviat va començar a comprovar com la Gran Bretanya i França, per no parlar dels més llunyans Estats Units, no farien gran cosa per forçar un canvi a Espanya. Va ser especialment dolorós el viatge estiuenc a la Gran Bretanya, i traumàtica la constatació que els laboristes estaven disposats a tolerar l’anomalia feixista espanyola. El desembre de 1946 va decidir que no tornaria a tocar en cap país on el règim franquista hagués estat reconegut diplomàticament. Durant els següents vint anys, aproximadament, Casals va limitar el seu mestratge al Festival de Música de Prada i poca cosa més.

Tanmateix, el desencís de 1945 i les conseqüències immediates de la fi de la guerra van convertir Pau Casals en un home de compromisos universals: partint de la dolorosa realitat catalana, Casals va créixer com a figura internacional en el camp de la lluita per la pau, contra la guerra nuclear, el reforçament de la cooperació internacional, la defensa de les organitzacions supranacionals com ara les Nacions Unides, etc. Podia renunciar a una proposta tan mancada de sentit com la d’assumir la presidència de la Generalitat, després de la renúncia de Josep Irla l’any 1953, perquè el seu combat ja no es limitava a Catalunya. Els nous escenaris eren la Casa Blanca, la seu de les Nacions Unides a Nova York, els micròfons de la BBC, etc. Tristament per a ell, l’Associació Obrera de Concerts quedava massa lluny en el temps; ja no podia ser el director dels obrers aficionats a la música. La guerra freda el va convertir en una figura central dels combats per un món millor, al costat de Bertrand Russell, Albert Einstein, Pablo Picasso, Pablo Neruda, etc. Potser la seva grandesa va ser, precisament, inserir-se en els grans compromisos internacionals dels anys centrals del segle XX sense oblidar, però, que la primera tasca, com a músic i ciutadà, era donar testimoni de la Catalunya sotmesa a la dictadura franquista.

 

Fuente: Història Mundial de Catalunya. Sota la direcció de Borja de Riquer. Francesc Vilanova i Vila D'Abadal. Edicions 62. Barcelona. 2018.

 

« volver