És cert que el capitalisme s’ha quedat sol sota els focus i no hi ha alternativa disponible...(Alfons Durán-Pich)

És cert que el capitalisme s’ha quedat sol sota els focus i no hi ha alternativa disponible. També és cert que les revolucions ja no estan de moda. Però s’està arribant al límit i la “finançarització” pot destruir el capitalisme des de l’interior. Kevin Phillips, que va ser estrateg del president Nixon als setanta i que sempre ha estat considerat un conservador intel·ligent, va alertar sobre els riscos del model actual. En els seus llibres (American Theocracy i Bad Money) descrivia la “finançarització” com un procés en el qual els serveis financers tenen un paper dominant no només en el món econòmic, sinó també en el polític i en el cultural. I, segons el seu parer, aquesta etapa econòmica condueix al declivi del capitalisme americà, com va passar amb els Habsburg a l’Espanya del segle XVI, amb l’imperi comercial holandès del segle XVIII i amb l’imperi britànic del segle XIX.

Ja el 1991 l’economista francès Albert Michel va publicar un llibre polèmic sota el títol Capitalismo contra capitalismo. Hi descrivia les dues escoles dominants en el capitalisme d’aquella època (l’escola liberal anglosaxona i l’escola renana socialcristiana). Demostrava com la seva trajectòria i els seus valors de fons els havien portat a un enfrontament perillós. Reconeixia que, tot i la superioritat econòmica i moral de la segona escola (la renana), el triomf final se l’enduia la primera. I argumentava que, tot i que les prestacions socials en la “societat del benestar” europea (socialcristiana) eren molt superiors a les dels Estats Units (liberal), les fortaleses de la primera es transformaven en el seu major dèficit, ja que el seu afany igualitarista i protector reduïa l’esperit emprenedor i l’esforç individual. Però en vint anys l’escenari ha canviat de forma radical.

Què diria avui Michel Albert?  Com interpretaria l’avanç implacable de la “finançarització”? Què pensaria del paper subsidiari de l’economia productiva –l’economia real-, gairebé esclava de l’economia financera?

La qüestió és que, sense economia productiva, l’especulació no té objecte sobre el qual actuar. Estem ficats en un món virtual que pot ser la nostra pròpia trampa. Em pregunto si n’hi ha consciència.

 

Fuente: Se'n va la recessió, la crisi es queda. Alfons Durán-Pich. Angle Editorial. Barcelona. 2014.

 

« volver