Hi ha dos motius històrics que, convergint o no, van propiciar que els primers comtats catalans fossin denominats Principat i no Regne de Catalunya...
Hi ha dos motius històrics que, convergint o no, van propiciar que els primers comtats catalans fossin denominats Principat i no Regne de Catalunya.
Pel que fa al primer motiu, cal aprofundir en l’etimologia que diferencia Principat i Regne, i alertar de la confusió que encara avui arrossega el nom de
principat, ja que s’equipara sovint amb el títol nobiliari d’una primogenitura reial (príncep de Girona, príncep de Gal•les...). En el cas de Catalunya, el significat històric de
principat arrela en les fonts més antigues com a sinònim de país lliure (sobirà: en llatí,
princeps), en contraposició i de rang moral superior, doncs, a
regne com a país conquerit o dominat. Són significats que ja es troben a la Roma imperial i més endavant entre els saxons i després els alemanys, per als quals el príncep –principat- era el qui no havia rebut la investidura de ningú i tenia bandera i sobirania pròpies. Segons els tractadistes antics –ens recorda Pella i Forgas-, el principat (
Principatus) és una autoritat o un govern entre gent lliure, mentre que el regne és un govern entre gent sotmesa. El príncep és el primer poder en qui deleguen tots els qui de dret són lliures. Mentre que Aragó, Mallorca i València són conquestes i, per tant, regnes, Catalunya no va sorgir d’una conquesta, sinó d’un procés d’independència dels seus antics comtats, que, de forma lliure i pactada, van reconèixer tots com a primer (príncep) però entre iguals el de Barcelona (
primum inter pares), o sigui, el principal o principat entre tots ells.
El segon motiu ens porta a recordar i puntualitzar que, si bé els sobirans catalans eren independents
de facto d’ençà de l’any 988 -quan el comte Borrell II deixà de retre vassallatge a la cort franca-, jurídicament, però, encara conservaven un llunyà lligam teòric amb el desaparegut Imperi carolingi. Vinculació que els devia aconsellar -la influent geopolítica papal no en seria aliena- de no emprar els títols de rei i regne de Barcelona o de Catalunya, i mantenir els de comtat i marquesat i, sobretot, el de principat, que englobava els comtats que, de forma lliure, delegaven en el príncep i comte de Barcelona. Aquest lligam jurídic latent amb l’Imperi carolingi i els seus successors, els francs, és que el Jaume I va suprimir -cent anys després del pacte dinàstic catalanoaragonés- amb el tractat francocatalà de Corbeil (1258), a canvi de renunciar, al seu torn, als drets catalans sobre Occitània. És a dir, el rei de França renunciava a les pretensions de drets històrics que jurídicament podia reclamar sobre terres catalanes i, com a contrapartida, el rei català renunciava definitivament als seus drets i les seves possessions occitanes.
Fuente: La història indignada dels catalans. Xavier Escura i Dalmau. Rafael Dalmau Editor.Barcelona.2013.
« volver