I ara tornem a la raó de ser d’aquesta lliçó de cloenda. Ens hem de situar en el context del procés de reforma de l’Estatut de 1979 que es va iniciar el 2004, sota la presidència de Pasqual Maragall. La voluntat de reforma naixia d’una constatació i una inquietud feta explícita durant la dècada anterior. D’una banda, s’havia fet clar l’esgotament del recorregut polític que l’Estatut de 1979 havia promès, bé fos perquè se n’havien retallat competències, bé fos perquè no es transferien les acordades, bé perquè algunes de les ambicions nacionals pendents havien quedat mal resoltes amb aquell primer acord. D’altra banda, sobretot des de principi de la primera dècada d’aquest segle, es va anar constatant la voluntat de revisar el model autonòmic per fixar-ne una interpretació recentralitzadora, principalment liderada pel Partit Popular espanyol, llavors al Govern, presidit per José Maria Aznar, però compartida tant per sectors del PSOE com sobretot pels qui fabriquen l’opinió pública espanyola. Els resultats electorals a Catalunya de final de 2003 van ser un primer avís de la presa de consciència d’aquesta amenaça, llavors encara molt focalitzada en les provocacions d’Aznar.
Sigui com sigui, cal recordar que aquell procés de reforma estatutària es va iniciar amb un debat molt agre al nostre Parlament –salvat in extremis per un acord al darrer minut-, que va seguir amb una divisió de les posicions catalanes a les Cortes espanyoles que va debilitar greument el projecte sortit del Parlament català, i que va acabar desoladorament amb un text ja molt deteriorat i aprovat en referèndum enmig d’una forta confrontació de posicions a Catalunya mateix.
Paral·lelament, també des de 2005 s’havien començat a produir unes mobilitzacions populars confusament articulades. La dinàmica d’aquelles mobilitzacions ha estat estudiada a fons pel doctor Ricard Vilaregut a la seva tesi Memòria i emergència en l’independentisme català (2011), que va focalitzar en la Plataforma pel Dret de Decidir. Van ser unes mobilitzacions d’intensitat no gens negligible, però que encara es podien atribuir a la barreja de malestars per la dilació –i primeres frustracions- en el procés de reforma estatutària d’una banda, però, de l’altra, també, als problemes ocasionats per la desídia amb què es gestionaven des de l’Administració general de l’Estat alguns serveis públics bàsics i que havien creat notables trastorns ciutadans (en energia elèctrica i transport ferroviari, molt particularment).
Doncs bé, la meva hipòtesi és que la frustració d’aquell projecte polític de reforma estatutària que inicialment havia tingut el suport de pràcticament el 90 per cent dels parlamentaris catalans va ser l’ocasió per tal que, des d’Espanya, determinats sectors polítics aprofitessin la derrota per infligir un escarment als catalans, humiliant-los per haver tingut la gosadia d’haver exigit més poder autonòmic. A més, sostinc que la popularització del principi del “dret a decidir” –jurídicament confús, sí, però de gran eficàcia legitimadora- va funcionar com a mecanisme de presa de consciència d’aquesta humiliació en desencadenar allò que Evelin Lindner anomena la egalization. Finalment, mantinc que va ser aquesta consciència la que va provocar una resposta molt ràpida, que va evolucionar en forma de bola de neu, a favor de la independència. Dit d’una altra manera: des d’Espanya es va provocar allò que Dennis Smith (2001: 543) tipifica de conquest-humiliation: és a dir, la que es produeix “quan un poder fort redueix l’autonomia relativa dels rivals, abans considerats com a iguals, i els força a una posició de subordinació de llarg termini” i una “reinforcement-humiliation”, amb la voluntat de crear rutines d’abús sobre els sotmesos per tal de mantenir la percepció que són realment inferiors. Tanmateix, en lloc de produir l’efecte buscat i previst, aquesta vegada no s’hi va respondre segons el que havia estat allò habitual en la cultura política victimista dels darrers trenta anys, cultivada fins feia poc pel nacionalisme autonomista –però també pel socialisme submís- amb l’objectiu d’evitar una confrontació directa amb l’Estat. Aquesta vegada, els catalans hi van respondre autònomament creant un imaginari polític alternatiu: la independència de Catalunya.
Fuente: "La humiliació com a factor desencadenant de l'eclosió independentista". Salvador Cardús i Ros. En "Vàrem mirar ben al lluny del desert". Jaume Sobrequés i Callicó (dir.).