I Ignasi/Ignacio Agustí, ànima i director de Destino, pare fundador del setmanari... (Francesc Vilanova)

I Ignasi/Ignacio Agustí, ànima i director de Destino, pare fundador del setmanari, soci incondicional de Josep Vergés a l’hora de crear una mínima base cultural i informativa per als catalans falangistes –i carlins, catòlics, etc., aixoplugats en l’organització nascuda de la Unificación d’abril del 1937-, que, darrere la consigna “Ha llegado España”, havien d’ocupar els “puestos de mando” de la nova situació?  Ja no  era Ignasi –com Ferran es feia dir Fernando i Josep M. Tallada era José M.-, com quan escrivia poesía en català o treballava sota les ordres de don Ramon D’Abadal i de Vinyals a  La Veu de Catalunya en el darrer tram de la Catalunya republicana, abans del 18 de juliol de 1936. Com en els casos dels seus camarades, el canvi de nom havia estat una operació que anava més enllà de l’obligació imposada pels vencedors i acatada pels subordinats. Hi havia, evidentment, un component de voluntarietat, de tria personal i conscient. Haver-se dit Ignasi, Ferran o Josep M. era cosa del passat, que havia quedat colgat entre les ruïnes de la década 1931-1939. Com el mateix Agustí escrivia, probablement l’any 1937, renascut com a Ignacio, passejava per Burgos “como unas sombras, espectros estériles de un mundo que se desmenuzaba, y en cuyo derrumbarse nos sentíamos anochecer”.

Quan va tornar a Barcelona, immediatament es va fer càrrec de la situació. Un nou grup de poder, el vencedor de la guerra –o una part-, exigia manar, dirigir;  i no només políticament o económicament. També intel·lectualment. Calia explicar des de les noves plataformes  -Destino  o Solidaridad  Nacional-  o des de les recuperades  -La Vanguardia Española, principalment-, què havia canviat, què havia quedat enrere i quins eren el present i el futur del país i la seva gent.

Agustí ho va fer a través de Destino i oferint un llibre, l’any 1940, que volia ser la seva particular contribució a l’allau de discursos que volien explicar què havia estat “la falsa ruta”, per què la burgesia catalana havia flirtejat amb la revolució i s’havia quedat sense ànima, i altres arguments del mateix estil, que els nous intel·lectuals de la situación feien circular per la ciutat.

 

 

Fuente: Una burgesia sense ànima. Francesc Vilanova. Editorial Ampúries. Barcelona. 2010.

 

« volver