La ciutat de València havia tingut una majoria de repobladors del Principat...

La ciutat de València havia tingut una majoria de repobladors del Principat, llavors del “repartiment” de Jaume I, cosa que determinà de seguida la llengua i els ressorts psicològics de la comunitat naixent. Un altre tant ocorria amb la resta de ciutats i viles reials, Les immigracions del XIV i del XV consagraren i accentuaren la catalanització de fet. Valencians són alguns dels més importants escriptors en llengua catalana d’aquestes centúries. Al final del XV el regne de València arribaria ja –comptant-hi els moros- als tres-cents mil habitants, i ha estat calculat que la capital en devia tenir uns setanta mil. Pel que feia a les comarques catalanes -València inclosa-, el mestissatge cristià quedava reduït, en la mesura en què ho podia ésser. I l’hegemonia sobre les comarques aragoneses estava decidida: la decidien la major població, la riquesa superior, la capitalitat política i cultural.

Hegemonia i irradiació. No hem de pensar que, davant una qüestió com la de la llengua, per exemple, els homes de l’Edat mitjana reaccionessin com els d’avui, amb un criteri diguem-ne nacionalista. Però és lògic que d’alguna manera intuïssin la utilitat d’una orientació uniformadora. El prestigi polític, material i intel•lectual de la ciutat havia de repercutir, necessàriament, en una mena d’expansionisme unitari. Es tractava, com poden preveure, d’una gestió rudimentària i no gens sistemàtica; no coactiva, de més a més. València era el nexe vertebral del regne, sobre tot, i la seva autoritat havia de desplegar-se amb efectes positius. Poso l’exemple de la llengua, perquè els nostres ulls representa l’aglutinant més patent i entranyable d’un poble. Les comarques no catalanes del País Valencià no van mostrar-se rebeques a la suggestió de la capital, i s’esforçaren per ajustar-s’hi. El català, idioma oficial de la zona hegemònica, fou acceptat com a tal, sense cap pressió coneguda, per tots, o almenys pels més importants llocs de parla aragonesa o murciana. La documentació municipal i eclesiàstica, la mateixa dels protocols dels notaris, hi fou redactada en la llengua dels valencians de nissaga catalana. Aquesta tendència, que s’inicia al segle XIV, perdurarà, espontània, fins al XVI, al XVII i -en algunes ciutats com Oriola- fins a la vigília de l’abolició del règim autònom per Felip V.

 

Fuente: Nosaltres els valencians. Joan Fuster. Edicions 62. Barcelona. 2001.

 

« volver