La classe judicial –com la militar- és força endogàmica... (Santiago Vidal i Marsal)

La classe judicial –com la militar- és força endogàmica, i per això no és gens infreqüent que jutges i fiscals formin parella, es casin i tinguin fills predestinats a fer oposicions. Recordin  que en l’apartat on analitzàvem els requisits per poder accedir a la carrera, fèiem esment de la conveniència de tenir un tutor o padrí que servís de carta de presentació als membres del tribunal que t’examina.

Fins fa pocs anys, més del 50% dels jutges i fiscals que es presentaven per accedir a la carrera tenien algun vincle familiar amb els qui ja exercien la jurisdicció. Afortunadament, això està canviant, igual com ho fa el gènere dels aspirants. En la darrera dècada, més de la meitat són dones i aquesta dada sociològica està feminitzant molt l’escalafó, tot i que a la cúpula encara hi ha una majoria aclaparadora d’homes.

Els havia promès aprofundir una mica més en el paper de l’exjutge Gómez de Liaño, i la seva inseparable muller, l’exfiscal Dolores Márquez. Per tant, començarem per ells en l’anàlisi dels clans familiars. D’entrada no em negaran que és emotiu comprovar el repartiment de papers que han pactat amb la parella Bárcenas-Rosalía Iglesias. Ell defensa l’acusat i ella l’acusada, com si la qüestió de gènere i matrimonial fos determinant en aquest embolic de corrupció.

Si us plau, fixin-se en llurs respectives intervencions públiques quan són entrevistats pels mitjans a la sortida del centre penitenciari de Soto del Real, on roman intern en presó preventiva l’extresorer del PP. És força il·lustrativa del rol de domini. Ell en primer pla, acaparant tot el protagonisme de la càmera, i ella al darrere fent d’actriu secundària, sense dir res.

Potser aquest rol cinematogràfic té a veure amb la distinta posició que el matrimoni imputat té dins del sumari, atès que ell gaudeix del paper principal a l’hora de destapar els draps bruts del partit, mentre que ella es limita a reconèixer que no sap res de la feina i els negocis del seu espòs, que signava sense llegir tot el que ell li demanava, però, això sí, alhora afirma que no ens pensem pas que sigui tonta. Són paraules literals seves al jutge Pablo Ruz, no pas meves.

En fi, hi ha imatges que valen més que mil paraules.

Tampoc no em negaran que resulta xocant que –si no es coneixen els motius de fons- el senyor Bárcenas hagi escollit  com a advocat un magistrat que va ser expulsat de la carrera precisament per prevaricar, és a dir, per saltar-se la llei intencionadament i amb mala fe, amb l’objectiu de poder perseguir el qui l’any 2005 era un dels homes influents de l’Estat espanyol, el president del grup editorial PRISA, el senyor Ruiz de Polanco, propietari, entre molts altres mitjans de comunicació, del diari El País.

Les hemeroteques diuen que aquella actuació judicial fraudulenta que va acabar amb la carrera del jutge tenia com a finalitat venjar-se del principal diari de l’oposició, ja que havia malmès tant la imatge del president Aznar i el ministre Acebes a causa dels atemptats del 15 M, que el PP va perdre les eleccions. No sé fins a quin punt és cert o es tracta d’un simple judici d’inferència lògica, però no es pot negar que esdevé estrany que just aparegui de nou Gómez de Liaño quan a la família del PP s’estan esmolant les eines entre els partidaris de Rajoy i els qui el voldrien fer fora de la cadira presidencial.

Això sembla el joc de l’oca; tornem cada vegada a la casella de sortida, o sigui, al debat de la politització de la justícia o la judicialització de la política.

 

Fuente: Els set pecats capitals de la justícia. Santiago Vidal i Marsal. Ara Llibres SCCL. Barcelona. 2014.

 

« volver