La darrera paradoxa que llastra el tòpic de la revolució burgesa espanyola...(Josep Fontana)

La darrera paradoxa que llastra el tòpic de la revolució burgesa espanyola, i que mostra fins a quin punt resultava retardatària respecte de les necessitats de la societat catalana, és el caràcter netament antindustrialista que va tenir el liberalisme espanyol.

L’aparició mateixa de les fàbriques va preocupar els dirigents del que s’anomena el “despotisme il·lustrat” espanyol, que les veien com una amenaça. Campomanes les condemnava en termes de moralitat pel fet que allà “los artesanos son meros  jornaleros, apartados de la labor del campo” i “el dueño de la fábrica es un paseante que vive de la industria ajena”, com si els propietaris feudals com ell treballessin personalment la terra. El seu ideal era el de la societat de Galícia, “la provincia más poblada del reino, aunque el labrador está cargado con mucha renta y gabelas dominicales”, de manera que sostenia que el que calia fer a Catalunya era imposar aquest model gallec: “Fomentar las aldeas, trasladando a ellas mucha parte de la industria que se va a las ciudades, en perjuicio de las aldeas y de los campos”. Voldria cridar l’atenció sobre el fet que mentre Nifo deia que els catalans eren els que pagaven més impostos, el que Campomanes celebrava en els camperols gallecs és que pagaven més rendes i càrregues senyorials, la qual cosa traïa la naturalesa de les seves preocupacions.

Pel que fa a Cabarrús, no sols usava arguments que avui consideraríem “ecologistes”, com el del fet que “la naturaleza no nos hizo para amontonarnos  en grandes ciudades”, sinó que estava convençut que la industrialització de fàbrica, a l’anglesa, no podia sostenir-se econòmicament. De manera que profetitzava: “Todo anuncia la ruina de la industria catalana, reunida por la mayor parte en Barcelona”, ja que aquesta acumulació de treballadors havia provocat “una carestía excesiva  [de salaris, en primer lloc] que precisamente ha de inhabilitar sus producciones”. No entenia que el treball realitzat amb màquines i amb una organització interna de la fàbrica adequada permetia aconseguir, gràcies a la major productivitat dels treballadors, uns preus finals més favorables, amb els quals no podien competir els productes de la indústria rural, encara que haguessin estat elaborats amb salaris molt més baixos.

 

Fuente: L'ofici d'historiador. Josep Fontana. Atmarcadia. Barcelona. 2018.

 

« volver