L’arribada de les tropes mercenàries marroquines i de voluntaris navarresos, l’exèrcit franquista d’ocupació de Catalunya, a la frontera amb França comportà la tornada a la radical i absoluta prohibició de tot sentiment liberal i català en els mitjans de comunicació. Des de l’abril del 1938, arran l’ocupació de terres lleidatanes, Catalunya ja coneixia la prohibició efectiva a la identitat. Ara seria a tot el país català. El periodisme hagué d’escriure’s, parlar-se o vehicular-se exclusivament des de la mentalitat dominant -conservadora en l’aspecte social i catòlica en l’aspecte religiós, autoritària i totalitària políticament. De la mateixa manera, en l’idiomàtic, s’utilitzarà només –identificant-se com a llengua espanyola- la llengua oficial de tot l’Estat i el basc, gallec i català seran proscrits de l’àmbit públic (oficial, jurídic, econòmic, ensenyament, etc.)
A Catalunya, la repressió franquista fou duríssima. Els funcionaris, tot i ser franquistes ideològicament, eren apartats del càrrec si parlaven aquesta llengua. Qualsevol utilització pública del català estava vetada. Els afusellaments diaris dels primers anys de postguerra, que van continuar fins a la mort de Franco, marcaven la societat amb la por i no calia fer normes. Periodistes i escriptors que tan sols eren catalanistes van ser afusellats com a mesura exemplaritzant. Els noms de Carles Rahola, col·laborador de L’Autonomista (1879-1939), el diari republicà, catalanista de Girona, M. Carrasco i Formiguera, director de L’Estevet als anys vint, contrari a la Guerra del Marroc o Domènec Latorre, director de L’Intransigent i un llarg etcètera, com hem dit més amunt, són noms ben coneguts. L’acció repressiva era omnímoda. Els botiguers que feien publicitat en català eren multats, els professors republicans separats de facto i els nous, franquistes, si usaven el català a l’aula encara que fos puntualment eren separats del servei i no s’admetia cap document redactat en català en cap registre. Oficialment el català era reservat a l’àmbit domèstic, ço és a la cuina com a llengua b, destinada a ser exterminada com un virus o càncer; així ho escrivia l’ABC madrileny i ara podien aplicar impunement el remei al considerat mal.
Repressió, doncs, implacable i que comportà unes conseqüències fatals per al periodisme i la societat catalanes. Per observar l’amplitud de la tragèdia, s’arriba a una brutalitat típica de l’Antic Règim: si algú al carrer parlava en la llengua dels seus avantpassats, els vencedors tenien impunitat per a pegar-li lliurement; i fins als anys cinquanta era habitual, a qui parlava en català en públic, encara que fos en conversa privada. En persones d’avui de setanta anys és plausible escoltar històries d’haver vist clavar clatellots al bus o al bell mig del carrer amb la frase: “¡Hable en cristiano!”. És obvi que tot el panorama comunicatiu fos, doncs, en espanyol, en un procés que arriba fins a l’actualitat amb agressions verbals, i físiques, de guàrdia civil i policia en casos puntuals, quan hom se’ls adreça en català en aeroports o comissaries. Val a dir que, com reflecteix la premsa diària i les entitats com Obra Cultural Balear, aquests casos es denuncien de forma constant, fins haver arribat a condemnar a una multa un membre dels cossos de seguretat de l’Estat per haver agredit un ciutadà per usar aquesta llengua. L’absència d’un protocol igualitari provoca aquestes situacions insòlites de discriminació en un estat democràtic.
Fuente: La llarga repressió dels mitjans de comunicació escrits en llengua catalana a Catalunya (1714-2014). Josep M.Figueres. En "Vàrem mirar ben al lluny del desert". Jaume Sobrequés i Callicó(dir.). Generalitat de Catalunya.Barcelona.2014.