L’atac més persistent i acusat que s’ha formulat contra mi ha estat basat en el fet que jo sóc un bohemi i un desmanegat...

L’atac més persistent i acusat que s’ha formulat contra mi ha estat basat en el fet que jo sóc un bohemi i un desmanegat. Ara bé: l’única cosa que jo no sóc ni he estat mai és un bohemi i un desmanegat. Tots els amics que més o menys em coneixen saben qui sóc jo: jo sóc un perfecte i autèntic burgès. Burgès de la classe mitjana barrejat amb un petit propietari rural. Més burgès que pagès. Tinc totes les característiques del burgès. Primer de tot, no he tingut mai cap deute. Després, no he demanat mai cap diner a ningú: ni als particulars, ni als municipis, ni a la província, ni a l’Estat. Si alguna vegada he comprat alguna cosa, l’he pagada religiosament. He fet tots els favors que m’han estat possibles, demanats per la gent. A França hi ha hagut sempre aquesta polèmica: ¿despendre els diners de jove i dedicar-se a la platxèria i no tenir cap cèntim de vell, o guardar algun cèntim de jove per tenir, més tard, alguna cosa per als anys darrers? Sempre he estat de la segona posició. He passat molts anys de la meva vida sense que em sobrés cap cèntim. En tots aquests anys no he pogut estalviar res. Quan més tard en vaig guanyar algun, vaig estalviar tot el possible. He tingut un gran avantatge: he tingut l’estómac petit. He pogut menjar poc, discretament. Aquesta ha estat la clau, potser, de la meva salut. He begut, certament. De vegades m’he embriagat: primer conyac, que em féu molt de mal, i després whisky, que no me’n féu gens. He begut perquè m’ha semblat que era un al•licient per a escriure, i ho és. Per a res més. He tingut la sort de no tenir cap passió forta -travolgente, per dir-ho en italià-, ni de dones, ni de diners, ni de negocis, ni de la fatxenderia de l’ordre que sigui. L’única cosa que he demanat és que em deixessin lliure i que pogués escriure tal como jo veig les coses, o sigui per plaer. Les persones que escriuen per la imaginació, sense saber res de res, fan papers i llibres retòrics; amb frases enfarfegades i entortollides, utilitzen una gran quantitat de paraules per a no dir res. Jo sóc partidari de la literatura d’observació de la vida humana, del que tenim davant. En definitiva, l’única literatura que ha durat és aquesta. Tota la resta, se l’ha emportada el vent.

 

Fuente: Notes del capvesprol. Josep Pla. Ediciones Destino. Barcelona.1992.

 

« volver