Les ciutats que posseeixen sensibilitat econòmica són les que han estat sempre més envejades...

Les ciutats que posseeixen sensibilitat econòmica són les que han estat sempre més envejades. Són considerades àvides i monstruoses, d’una moralitat incerta. Per això ens han tractat tan sovint de fenicis.

Pobres fenicis!  ¿Quina culpa hi tenen?  La mentalitat humana és d’una vanitat tan frívola que tendim a justificar les nostres incapacitats amb el sentimentalisme, i així els qui tenen la fatalitat de despertar-se amb retard i d’estar absents, per tant, del repartiment de la moneda, atribueixen el fet a la monstruositat intolerable dels qui es lleven a l’hora. D’aquesta manera ells es presenten dignes de consideració i així converteixen el seu retard en respectable. De monstres, n'hi ha algun en aquest món; ara, no crec que tingui res de monstruós llevar-se a l’hora que volen les pessetes. Més aviat sembla natural  -tan natural com que els elefants tinguin trompa i els esquirols una cua llarga. Tan natural, ben entès, com que hi hagi persones que es llevin quan les pessetes ja han volat, quan el teló ha caigut sobre les operacions del dia. Dormir és còmode, i al llit s’hi està bé en tot temps. Així, doncs, el món és complet. Trobar que, pel fet d’ésser complet, el món és escandalós és una mica exagerat. El cert és, però, que algunes persones troben el món escandalós, i per això Barcelona és una ciutat tan envejada. Ho és àdhuc per alguns catalans adormits-  que també n’hi ha. La vitalitat de Barcelona els atabala. Són els darrers provincians.

Hi ha, doncs, en el món, pobles i gent que dorm i pobles i gent que vetlla. Barcelona és una ciutat que en el terreny econòmic no dorm pas gaire. Si en el terreny polític es produís el mateix insomni, no crec pas que fos cap mal. És una ciutat que conté molta gent que a les hores del matí van amb l’orella dreta i amb la pupil·la brillant. No puc pas donar xifres, perquè en aquestes matèries, de xifres, no n’hi ha. Sospito en tot cas que la xifra és important. La classe econòmica catalana té a més una altra característica: es renova constantment, sense parar. Apareixen persones dotades d’aquesta sensibilitat amb una gran profusió. L’empenta que solen portar aquests nouvinguts sol ésser considerable . Això fa que no es pugui parlar mai de situacions encastellades, definitives, tradicionals. Aquestes posicions són raríssimes i només es poden mantenir amb un insomni continuat. Així, doncs, les situacions personals s’han de mantenir cada dia. No es pot badar. El respecte que inspiren les situacions anomenades “tradicionals” és pràcticament nul. En aquest sentit, el país  -i concretament Barcelona-  és perillós. La quantitat d’ambició, servida per una mobilitat d’argent viu, és permanent i considerable. La cosa que molesta més el català és el paràsit. Hi ha una lluita entaulada constantment en aquest país contra el paràsit. Si aquesta lluita pot durar, el país irà tirant. Si el parasitisme s’infiltra, si el dogma econòmic de Catalunya –la llibertat-  no és mantingut en la base de la nostra vida, el país canviarà, i no pas per bé, sinó per mal.

Com aquelles ciutats d’Orient voltades de gossos famolencs que hi volen entrar per les portes de les muralles, Barcelona té sempre un contingent de paràsits que malden per envair-la. Pretenen una cosa molt senzilla: pretenen, sense moure’s del llit, que els sigui adjudicada una part alíquota de les pessetes que els altres guanyaren prenent part en les corredisses matinals. És una pugna que dura fa molts anys –segles. Sospito que cada dia serà més viva, perquè els mitjans de viure a la Península són limitats i no hi ha pas gaires combinacions a fer. El català és molt sensible als efectes dels paràsits –extremament. La seva concepció de l’Estat està afectada per les seves reaccions davant del parasitisme. Si li regategen l’esforç, s’engorroneix i es desinteressa. ¿No és pas aquesta l’explicació dels segles de la decadència?

 

 

Fuente: Barcelona, una discussió entranyable. Josep Pla. Edicions 62. Barcelona. 2015.

 

« volver