Les figures de Jaume I i de Pere el Gran ocupen els moments inicials d’un temps en què la conquesta de Mallorca i de València, i el desenvolupament de l’expansió mediterrània semblen iniciar una nova època...

Les figures de Jaume I i de Pere el Gran ocupen els moments inicials d’un temps en què la conquesta de Mallorca i de València, i el desenvolupament de l’expansió mediterrània semblen iniciar una nova època. És l’època en què un petit estat, emparedat entre dues potències majors, com eren Castella i França, va arribar a crear un imperi mediterrani que semblava fora de tota proporció amb els seus recursos demogràfics, econòmics i militars, vencent l’hostilitat de França i del Papat, a més de la d’altres rivals, com Gènova o Venècia. No és cosa de minimitzar aquesta extraordinària història, que ha anat estretament associada a l’expansió comercial, ni de glorificar-la, oblidant, que com totes les de la mateixa mena, està basada en la brutalitat de la guerra: en el saqueig, l’esclavització i la mort dels vençuts.

Però aquesta és també l’època d’un avenç encara més important en la història de la nostra formació com a poble: el que va portar a fer de Catalunya el primer estat nació modern d’Europa, amb una estructura política consolidada i unes Corts representatives. Una evolució que, com diu Bisson, es va posar en marxa en els vuitanta anys anteriors, des de Ramon Berenguer IV, gràcies a la conjunció de les “forces socials subjacents” i de l’actuació personal d’Alfons I i de Pere I, però que difícilment hauria aconseguit la seva plenitud sense els pactes i les concessions que van haver de fer els sobirans posteriors, de Pere el Gran a Pere el Cerimoniós, per tal d’aconseguir els recursos amb què s’havia de pagar l’expansió mediterrània.

 

Fuente: La formació d'una identitat. Josep Fontana. Eumo Editorial. Vic. 2014.

 

« volver