L’home assenyat és, doncs, primordialment, l’home de bon Tremp, és a dir, l’home que contempla les coses i els actes humans amb visió serena...

L’home assenyat és, doncs, primordialment, l’home de bon Tremp, és a dir, l’home que contempla les coses i els actes humans amb visió serena. Sense serenitat és difícil ésser assenyat; sense circumspecció és impossible tenir enteniment. Però la serenitat que acompanya el seny no és ni altivesa ni indiferència. Al contrari, la serenitat és el desig de veure les coses amb la més gran claredat possible; procurar mantenir-se serè és cabalment mostrar-se interessat. Qui menysprea la serenitat pot calar tal vegada millor la fondària d’alguns dels aspectes humans, però ho farà sempre en perjudici dels altres, inhumanament sacrificats al preferit. L’entusiasme simplement entusiasta, l’entusiasme sense contenció ni mesura, comporta sempre un doble risc: per una banda, el de restar cec per a moltes realitats estimables, incompatibles amb el seu apassionament momentani; per l’altra, el d’acabar per abrandar-se, per consumir-se en la seva pròpia flama, per no posseir ni continuïtat ni eficàcia. La serenitat, el bon tremp, en canvi, comporten potser el risc contrari, el d’allunyar-se massa de la realitat i caure en la indiferència, però quan el bon tremp i la serenitat saben romandre dins de llurs fronteres essencials arriben àdhuc a coincidir amb el mateix entusiasme, fins al punt que, extremant una mica la fórmula, podria dir-se que la bona serenitat és necessàriament entusiasta. Res més allunyat, doncs, de la serenitat provinent del seny, que l’altivesa i la indiferència; l’única cosa que la serenitat i el seny defugen és la precipitació, perquè saben que sols amb lentitud i alhora amb fermesa podran les coses ésser modificades. Posseir serenitat és, per consegüent, en primer terme, estar infinitament interessat en les coses i en els homes, no per mera curiositat, sinó per afany de redreçar-los i millorar-los. El bon tremp que exigeix el seny és tot el contrari d’aquell estat d’ànim que res no admira i de res no s’esvera, el bon tremp és més aviat el que tot ho admira i de tot s’esvera, però que no vol lliurar al foc abrandat de l’entusiasme sense objectiu aquest esverament i aquesta admiració.

 

Fuente: Les formes de la vida catalana i altres assaigs. Josep Ferrater Mora. Edicions 62.Barcelona.2012.

 

« volver