Per acabar, voldria fer una reflexió més general, i que va més enllà de l’àmbit monetari en què s’ha centrat aquest article...(Jordi Galí)

Per acabar, voldria fer una reflexió més general, i que va més enllà de l’àmbit monetari en què s’ha centrat aquest article. En un escenari de cooperació, on cap part no té com a objectiu deliberat  el perjudici de l’altra, qualsevol cost inicial relatiu a l’encaix econòmic d’un eventual Estat català amb Europa i el món seria insignificant i, en qualsevol cas, transitori. Podem dir que gairebé hauria de ser ignorat a l’hora de posar a la balança els costos i beneficis de la independència. Descartat un conflicte armat, les infraestructures de transport i comunicacions podrien continuar funcionant inalterades. D’altra banda, amb la cooperació de totes les parts implicades, i amb un temps de preparació raonable, res no hauria d’impedir la continuïtat plena, si més no de facto, del marc de relacions econòmiques i financeres actuals, i dels drets i obligacions que hi estan associats. Aquest és el principal argument de l’article “Europa, Europa” en relació a les tres llibertats esmentades més amunt, i que també s’estén a l’àmbit monetari. En termes dels escenaris descrits més amunt, i davant del “fait accompli” de la constitució de Catalunya com a Estat amb voluntat clara de formar part de la UE i de la zona euro, sembla clar que el primer escenari seria el més desitjable per a totes les parts. Si no és possible trobar arguments que permetin pensar que, posem per cas, el tercer escenari seria més favorable que el segon per a alguna de les parts implicades (Catalunya, Espanya o la UE), ¿què portaria a que es triés el tercer escenari, sent factibles els dos primers (si hi ha voluntat política)?  I donat que sembla clar que el primer escenari seria més desitjable que el segon per a totes les parts implicades, ¿què hauria d’impedir triar-lo de con començament?

Una actitud intransigent i no cooperativa per part de l’Estat espanyol un cop Catalunya s’hagués declarat independent sembla difícil d’imaginar ja que tindria importants costos polítics i econòmics, i cap avantatge que no fos la (possible) satisfacció de castigar Catalunya i els seus ciutadans per haver escollit la llibertat. Entre d’altres coses, hauria de quedar clar que una actitud hostil tancaria la porta a qualsevol negociació de bona fe sobre el repartiment del deute contret pel Reino de España.

Si això és realment així, ¿per què no deixar clar, doncs, d’entrada, que el full de ruta a seguir si els ciutadans catalans acaben decidint que Catalunya es constitueixi en un nou Estat serà el que sigui menys perjudicial per a totes les parts implicades?

Crec que només hi ha una resposta a la pregunta anterior: intimidar la població catalana i reduir el seu suport a la causa sobiranista.

Durant molts anys, i fins fa ben poc, hem escoltat repetidament el clam de l’establishment polític espanyol contra la distorsió que suposava el terrorisme en el procés polític del País Basc, en introduir un element de coacció i intimidació que impedia el lliure debat i expressió dels interessos i anhels dels ciutadans bascos. Paradoxalment, és el mateix establishment el que, davant d’un procés democràtic i pacífic com l’iniciat per la societat catalana, utilitza tots els mitjans al seu abast i actua sobre tots els fronts possibles, amb un únic objectiu: el de privar els catalans de la possibilitat de decidir lliurement el seu futur, sense coaccions, amenaces o pors injustificades.

 

Fuente: Economía de Catalunya. Col·legi d'Economistes de Catalunya. Jordi Galí. Barcelona. 2014.

 

« volver