Per tal d’obrir-se pas a través de la densa, fosca, anàrquica i “desregulada” espessor de la competitivitat global i situar-se en el centre de l’atenció pública...

Per tal d’obrir-se pas a través de la densa, fosca, anàrquica i “desregulada” espessor de la competitivitat global i situar-se en el centre de l’atenció pública, béns, serveis i senyals han d’inspirar desig, i per a fer-ho han de seduir els consumidors potencials i temptar els competidors. Però, un cop ho han fet, han de deixar lloc, i de pressa, a altres objectes de desig, no fos cas que la persecució global de beneficis més i més grans (rebatejada com a “creixement econòmic”) s’aturés bruscament. La indústria actual està cada vegada més implicada en la producció d’al·licients i temptacions. I els al·licients, per la seva pròpia naturalesa, només tempten i sedueixen mentre se situen en una llunyania que anomenen futur , mentre que la temptació no pot sobreviure durant gaire temps a la rendició del temptat – igual que el desig mai no sobreviu a la seva satisfacció.

Aquesta persecució de nous desigs, més que de la satisfacció que produeixen, no té un final obvi. La veritable noció de límit necessita dimensions temporals/espacials. L’efecte d’eliminar l’espera del desig” està aconseguint eliminar el desig de l’espera. Ara que qualsevol retard pot esdevenir un instant, de manera que un nombre infinit d’esdeveniments temporals es poden compactar en la durada mitjana de la vida humana; ara que qualsevol distància és aparentment susceptible de ser comprimida fins a aconseguir la copresència i que, per tant, cap escala espacial és, en principi, massa gran per a l’explorador de noves sensacions, ens preguntem: quin significat pot tenir la idea de límit ? I sense aquest sentit, sense un significat vàlid per a límit , no hi ha manera que la roda màgica de la temptació i el desig es quedi sense impuls. Les conseqüències són enormes, tant per als poderosos com per als humils, com ho expressa Jeremy Seabrook de manera prou convincent:

La pobresa no es pot “curar”, perquè no és un símptoma de la malaltia del capitalisme. Ben al contrari, n’evidencia la bona salut i robustesa, és un estímul per a acumular i esforçar-se encara més [...]. Fins i tot els més rics del món es queixen sobretot de tot allò a què han de renunciar [...]. Fins i tot els més privilegiats se senten obligats a patir la pressa d’esforçar-se per adquirir [...].

 

Fuente: Globalització. Zygmunt Bauman. Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya. Barcelona. 2001.

 

« volver