Pla ha fet grans elogis de la burgesia. No ens hem pas d’enganyar: també Karl Marx va fer l’elogi de la burgesia, indiscutiblement el més gran elogi que mai s’hagi fet...

Pla ha fet grans elogis de la burgesia. No ens hem pas d’enganyar: també Karl Marx va fer l’elogi de la burgesia, indiscutiblement el més gran elogi que mai s’hagi fet de la burgesia, en el “Manifest”. La Història és la Història, i, en la dels països occidentals i etcètera, la burgesia ha representat un ingredient dinàmic fonamental. Pla, a escala catalana, pensa en el senyor Esteve de Russinyol. I escriu, per exemple: “Sobre el senyor Esteve -sobre els milions de senyors Esteves que poblen la terra-, s’hi ha construït aquella mica de llibertat que s’ha arribat a tenir en aquest món, aquell boci de tolerància que fa l’existència humana possible, els progressos que s’han fet i la mica de benestar que aquest país -i els altres països- han donat de si...” No és l’únic text seu que podríem citar en la mateixa direcció. El kúlak Pla saluda amb respecte la magna gestió revolucionària acomplerta per la burgesia. Els senyors Esteves han estat i són contínuament atacats i ridiculitzats per tothom: tenen molts flancs vulnerables, i Pla no ho ocultaria mai, ni que volgués, perquè ell no pot no ser un dels “atacants”. Però qualsevol prejudici o judici antiburgès ha d’anar sempre precedit d’aquesta reverència inicial. La burgesia la té ben merescuda. Llibertat, tolerància, progrés, benestar, en la mesura que han estat aconseguits, són creacions burgeses.

Pla, de tota manera, procura no excedir-se en l’afirmació. La crítica marxista del liberalisme burgès acostuma a denunciar el caràcter merament formal dels avantatges obtinguts. Pla sap que la llibertat és, sobretot, la llibertat dels burgesos; que la tolerància és, primer que res, tolerància entre burgesos; que el progrés i el benestar es realitzen, substancialment, a profit dels burgesos. Ara: no creu que siguin consecucions només formals, ja que, d’una manera o altra, i més o menys, les altres classes també acaben per lucrar-se’n. Però, contra l’optimisme liberal clàssic, Pla reconeix la precarietat dels resultats, i quan en parla no va més enllà de dir-ne “mica” o “bocí”: “aquella mica de llibertat”, “aquell bocí de tolerància”... D’altra banda, l’anàlisi marxista destacarà les “contradiccions internes” del sistema, contradiccions que tard o d’hora menaran a la seva destrucció. Josep Pla no les anomena “contradiccions”, com no anomena “contradicció” un temporal o una secada. Ell és un pagès, i el pagès no hi veu contradiccions, sinó contrarietats. Les contrarietats -la meteorologia que decideix les collites, el mercat que en decideix els preus- són incontrolables: incontrolables per a ell -o per ell-, el pagès. I a un any dolent en segueix un altre que no ho és tant. Les contradiccions de la burgesia, perilloses, són solament accidentals. La “mica” i el “bocí”, a poc a poc, creixeran. Pla n’està convençut.

 

Fuente: Notes per a una introducció a l'estudi de Josep Pla". Joan Fuster. En "Josep Pla.Obra completa.Volum 1". Editorial Destino. Barcelona. 1969.

 

« volver