Què pot espantar més la banca del país?...

Què pot espantar més la banca del país? La possible pèrdua de “la unidad del mercado español” o unes cassolades a la seva veu? Què fa trontollar més la monarquia? Un twitter faceciós sobre elefants i gendres o un procés institucional i popular que ha obligat Sa Majestat a llegir discursos inintel•ligiblement còmics sobre “galgos y podencos”? Com s’ha acollonit més en Rossell, el de la CEOE? Amb una d’aquestes vagues generals on la gent treballa o amb la declaració de sobirania del Parlament?

Isidre Fainé i Josep Oliu, CaixaBank i Sabadell, que imploren el pacte fiscal i la “legalidad vigente”... són amics de proclamar la República catalana?

Què fa trontollar més l’agenda neolib de la Troica basada en l’obediència trista dels pobles? Un lip dub en una sucursal de Bankia o iniciar un procés constituent i popular que doni veu a les persones per sobre de les institucions del capitalisme global?

El lent però segur alineament dels grans lobbies econòmics, borbònics i catalans de tota la vida en contra del procés popular per la sobirania demostra clar i net que el camí cap a la República catalana no és, i no ho pot ser mai, del gust i l’interès de les oligarquies (nostrades o foranes, és el mateix).

Tot i la propaganda secular, el catalanisme polític és, de fet, incompatible amb l’alta burgesia del país, els interessos de la qual són els mateixos que els de l’anomenat “capitalismo castizo”, és a dir, l’aproximació física i política al poder de Madrit.

Una alta burgesia, la catalana, que va anar en massa a acomiadar Primo de Rivera quan va marxar de Barcelona, on era governador militar, camí de la capital després del seu cop d’estat. Una burgesia que també va ser la dels catalans de Franco. Aquella classe cosmopolita que recorda com de maca era la Barcelona dels seixanta i els setanta, tan oberta al gintònic i la narrativa sud-americana i sense “el incordio paleto” de la genteta catalanista. Una alta burgesia catalana, la del “nosotros en castellano, el catalán para la doncella”. La gent del Polo, l’Ecuestre, el Fomento, el Bocaccio, el Via Veneto, el mas a l’Ampurdà i ara la deslocalització i/o “exilio en Madrid”... Aquesta gent mai no han estat a favor de la llibertat de Catalunya per la senzilla raó que mai han estat a favor de cap mena de llibertat, llevat de la de circulació de capitals.

 

Fuente: La rebel.lió catalana. Antonio Baños.Edicions 62.Barcelona.2013.

 

« volver