Sempre que he contemplat l’espectacle dels qui s’escandalitzen davant l’«hedonisme» vigent...(Carpe Diem. Joan Fuster per a joves. Antología de Salvador Vendrell)

“CARPE DIEM”

Sempre que he contemplat l’espectacle dels qui s’escandalitzen davant l’«hedonisme» vigent, he tendit a interpretar-lo com un apura enveja. De fet, l’«hedonisme» en qüestió tampoc no és gran cosa: la gent procura divertir-se tant com pot, i prou. I pot poc.

Fa anys que demano als professionals de l’estadística que, per exemple, intentin quantificar la renda sexual per càpita, però aquests senyors s’estimen més –perquè és més fàcil- proporcionar-nos xifres de preus i de jornals, de naixements i de defuncions, de míssils i de pollastres de granja consumits.

Tot ajuda a “comprendre el món”, com deia el meu amic Joan Reglà. Però rarament prestem atenció a les “necessitats” bàsiques. La mateixa alimentació, reduïda a números, és una estafa sociològica. Entre patir gana, menjar modestament, practicar dietes higièniques i lliurar-se a l’alta gastronomia, hi ha diferències notòries, que ni les enquestes ni les dades ministerials aclareixen.

Quant a la qüestió del llit... i la taula i el llit són –amb la implícita evidència dels cèntims- dos factors “socials” decisius. Fins ara, que jo sàpiga, la taula i el llit han estat des d’un punt de vista demogràfic o a partir de consideracions inspirades en la compravenda.

El “plaer” en resta descartat: en la seva qualitat, en la seva freqüència. Per càpita, la “renda” que imaginen els economistes i els sociòlegs, més que informar-nos, ens desinforma. Allò que Fernand Braudel anomenava les structures du quotidien són tan subtils !

 

Fuente: Joan Fuster per a joves. Antología de Salvador Vendrell. Onada Edicions. Benicarló. 2017.

 

« volver