Si bé la major part dels estudis publicats abans del referèndum preveien unes conseqüències econòmiques molt negatives per a l’economia britànica en cas de Brexit (OCDE, FMI, Goldman Sachs, Citigroup…), algun dels quals semblaven fets a mida de la campanya electoral de la por, també cal fer constar que es van publicar estudis que suggerien altres escenaris: Open Europe, per exemple, va preveure escenaris negatius o positius en funció de la relació futura entre la UE i el Regne Unit. L’impacte econòmic del Brexit serà diferent si s’imposa un escenari de manteniment de les relacions econòmiques i comercials actualment existents, en interès i benefici de les dues parts, o bé si el Regne Unit surt del mercat únic i només queda vinculat a la UE per un tractat de lliure comerç, per poder disposar així d’un control més gran de la immigració.
Les conseqüències finals del Brexit, per tant, dependran de la nova relació UE-Regne Unit que es negociï, i que passa per tres escenaris diferents: esdevenir un país membre de l’Espai Econòmic Europeu (EEE), com és el cas actual de Noruega, no necessàriament amb les mateixes condicions; negociar un nou acord de comerç bilateral, tot prenent com a base el model actual del Canadà; o bé limitar-se a fer valer la pertinença del Regne Unit a l’Organització Mundial de Comerç (OMC), que configuraria una relació bilateral com la que avui té el Japó amb la UE.
El primer escenari és el més probable: només cal mirar els saldos comercials favorables que mantenen la majoria dels països europeus amb el Regne Unit, sobretot Alemanya, però també els Països Baixos, França, Itàlia, Polònia o Espanya. Londres ha esdevingut una de les tres capitals financeres globals en els darrers trenta anys, i és sens dubte la capital financera no només d’Europa, sinó també de la zona euro. La creixent especialització en serveis financers de l’economia londinenca i britànica de les darreres dècades ha anat en detriment de la manufactura, fins al punt que la Gran Bretanya importa de la UE, cada any, molts més béns dels que hi exporta: el dèficit comercial britànic amb la UE va assolir gairebé els 100.000 milions d’euros el 2015.
En aquest sentit, és poc probable que, tot i el Brexit, Londres perdi la capitalitat financera europea en favor d’una altra capital o ciutat de la UE. Es tracta d’una ciutat líder global per la gran capacitat d’atracció de talent d’arreu del món, per disposar d’un sistema legal molt eficient que l’afavoreix (un sistema de referència en els mercats de deute globals) i per la seva tradició centenària en el camp de les finances, que la proveeix d’una mà d’obra global i d’un know how inigualables avui a Europa.
La llengua anglesa, en aquest sentit, és també un avantatge addicional que afavoreix Londres en relació amb Frankfurt i París, pel que fa a la captació de talent global en el món de les finances, procedent en bona part d’Àsia. Finalment, la fiscalitat britànica fa molt de temps que ha dotat Londres d’una teranyina de legislacions per afavorir la capacitat de la ciutat per captar i retenir inversions financeres globals, que la converteixen de facto en una “illa fiscal” dins del seu propi país.
Aquesta mateixa tesi la va defensar l’economista alemany Wolfgang Munchau, director d’Eurointelligence, al Financial Times el 10 de juliol del 2016: les qualitats de Londres com a capital financera europea són molt difícilment replicables d’un dia per l’altre en una altra ciutat, i l’impacte del Brexit en termes de seu es limitarà a la pèrdua de les seus oficials de la UE a Londres (principalment l’Agència Bancària Europea i l’Agència Europea del Medicament), que s’escamparan i es repartiran per diferents capitals de la UE.
Fuente: L'Europa que han fet fracassar. Ramon Tremosa/Aleix Sarri. Raval Edicions SLU. Pòrtic. Barcelona.2016.