Sóc molt partidari de la ironia, del diàleg intel•ligent i dels matisos civilitzats...

Sóc molt partidari de la ironia, del diàleg intel•ligent i dels matisos civilitzats, a condició, però, que no obstaculitzin ni entrebanquin –ni refredin- la passió per les veritats fonamentals. I la més fonamental de les veritats és, per a nosaltres, la nostra llengua. Davant d’això, hom no ha de tolerar cap mena de lleugeresa ni de broma. I els qui es vulguin mantenir en aquest còmode, lluït, fàcil terreny, o en el que sóc en aquest terreny molt i molt d’una covardia oportunista, han de ser bandejats dels nostres rengles. Per a mi, que vagin, en nom de Déu o del diable (tant se val), a pastar fang. Vaig escriure La pell de brau, entre altres raons, perquè no fos dit, repetint un pensament d’Ortega, que la perifèria no podia entendre la cèlebre Península en la seva complexa i profunda totalitat. Ara bé, crec –i cada dia que passa ho veig més clar- que el diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre. Sóc un gran admirador del castellà i de les lletres castellanes -i, fins i tot, d’aquest estrany, enigmàtic poble del tràgic altiplà- però no hi tenim en absolut res a pelar, i perdoneu l’expressió vulgarisme. Per tant crec que cal radicalitzar la nostra postura, dirigir-nos tan sols a la nostra gent i procurar de redreçar-la, que prou feina que hi tenim. Us he de confessar que sóc en aquest terreny molt i molt pessimista. Però això no modifica gens el nostre deure ni ens dispensa d’aquesta dura, feixuga, indefugible, quotidiana obligació. Si el vostre document vol posar a parir uns quants senyors ben avinguts amb les delícies de la rifeta de la vida i aclarir el camp netejant-lo de brossa, sobren les al•lusions històriques i citacions d’encícliques papals i compliments a l’altra llengua, que prou sobrealimentada que està i prou papada que tragina. Com més curt, digne i valent sigui el paper, millor. Que és això de no córrer cap perill i d’assegurar que no voregem cap risc? Defensem o no un dret natural? Si és així, en aquesta defensa hem d’anar fins a les darreres conseqüències, excepte vessar sang aliena, la qual cosa m’esgarrifa i en cap circumstància podria aprovar. Si l’escrit és posat al capdavall al servei d’una tàctica, d’una eficàcia i d’una política momentànies (perdoneu la tautologia: sí, ja sabem tot allò de les possibilitats de cada moment, etc.), aleshores no calen les assignatures –almenys, no cal la meva- i, fins i tot, és inútil la seva redacció. Detesto la parenceria, la grandiloqüència, els pomposos i gairebé sempre ridículs gestos heroics, qualsevol mena d’inflor de melodrama. Però, havent les coses arribat on són, els estudiants, amb la seva altiva i decentíssima ingenuïtat, tenen tota la raó. Si ens sentim al fons del pou, és perquè volem. I no en sortim, ni potser en sortirem per molt de temps –mai és una paraula que no tenim dret a proferir ni tan sols a pensar- perquè l’un té por de perdre la càtedra, l’altre els pistrincs, i aquest el càrrec representatiu i lucratiu, i aquell la simple comoditat -reaccions molt humanes, però no dignes d’aplaudiment ni de respecte. No es poden a la vegada encendre contradictoris ciris a diversos senyors: ni tan sols unes ungides mans abacials no poden fer-ho. I el nostre senyor, absolut, absorbent, sense distincions ni subtileses, un senyor que reclama i ens exigeix un servei i una devoció il•limitats i sense defallences, és el nostre poble català i és la nostra llengua catalana. No dos amos, que quedi ben entès, sinó dos aspectes d’una realitat única i, per a nosaltres, inqüestionable. Us felicito, jo, un escèptic, pel vostre coratjós entusiasme i us asseguro que ahir no vàrem fracassar, ben al contrari. Desitjo que aquesta carta uns acompanyi una mica. Rebeu una cordial abraçada del vostre devot afm., Salvador Espriu.

 

Fuente: El compromís de viure. Apunts de memòria. Joan Colomines. Ed.Columna.Barcelona.1999.

 

« volver