A mesura que a Europa es produïen rellevants canvis polítics, econòmics i socials, la diferencia entre Espanya i les potències europees, en prosperitat econòmica i benestar social, s’anava fent més i més gran fins a esdevenir pràcticament impossible de salvar. Durant l’agitat segle XIX es van produir una desena més de fallides però la més significativa per les seves conseqüències va ser la de 1866-1868. L’origen d’aquella crisi va ser la manca de rendibilitat d’una extensa i costosíssima xarxa de ferrocarril de tipus radial, dissenyada per raons polítiques però de cap manera econòmiques. Fent una petita comparativa es pot veure que a Alemanya, pocs anys abans, es va desestimar la construcció d’una xarxa radial amb l’origen a Berlín perquè no responia a les necessitats econòmiques del país. I així, gairebé, a tot Europa. La raó essencial d’aquest tipus de disseny ferroviari espanyol va ser, bàsicament, la següent: no es va projectar en funció dels interessos ni de les empreses ni dels consumidors, tenint en compte la relació cost-benefici, ni tenia per objectiu apropar els centres de producció als centres de consum, sinó connectar la Cort amb cada racó del país. Queda ben clar en la compareixença del general Mazarredo a la Comissió de Ferrocarrils de les Corts el 1850 (Bel, 2009): “Madrid no es productor, pero se encuentra en posesión de la capitalidad… que subsane, pues, el resto de España a su capital la gran ventaja de no ser avasallado por ella.” Ni tan sols es va projectar pensant en la connexió amb Europa: es va adoptar una amplada de via que durant més de cent cinquanta anys ha esdevingut un gran obstacle per al comerç internacional. La por a una ocupació militar per ferrocarril i l’estretor mental van predominar sobre els criteris de racionalitat econòmica.
Aquesta xarxa de tipus polític només va afavorir la pròpia oligarquia espanyola, que va fer negoci a costa de les necessitats de l’economia real. La complicitat de la Corona va ser decisiva per als lucratius negocis d’insignes personatges, com el marquès de Salamanca –una mena de Zaplana de l’època. La línia Madrid-Aranjuez, la segona que es construïa a espanya després de la Barcelona-Mataró, tenia el seu origen al Palau Reial (actual estació del metro Príncipe Pío) i la destinació al Palau d’estiu de la monarquia! La seva explotació va resultar ruïnosa, però, evidentment, l’Estat, és a dir, el poble va acabar pagant. En relació amb aquesta línia de ferrocarril hi va haver un sonat escàndol de corrupció al voltant del famós marquès de Salamanca, que va donar nom al conegut barri madrileny, el qual va promoure amb unes pràctiques molt semblants al que avui es coneix com a “pelotazo”.
Fuente: L’Espanya de sempre. Eugènia de Pagès. Pagès Editors. Lleida. 2014.