Espanya i Turquia comparteixen molts elements històrics: per exemple, el fet geogràfic d’estar situades a la perifèria europea. Totes dues mantenen una tradició autoritària que ve de molt lluny, com a mínim del segle XVI, i una arrelada cultura de la desigualtat i el privilegi asimètric. Comparteixen un mateix desdeny per la diversitat lingüística i cultural, tot considerant-la un “fet contra natura”. A més, tracten la identitat com si fos un assumpte religiós, la qual cosa és especialment peluda en els cultes nacionalreligiosos de tipus monoteista. Tots dos països semblen incapaços de superar el seu passat o reconèixer els seus crims (el genocidi armeni, negat encara ara pels turcs, que va ocasionar un milió i mig de víctimes i és considerat el primer genocidi del segle XX; o l’holocaust espanyol denunciat per l’historiador Paul Preston).
En resum: són dues societats amb un passat d’uniformització nacional violenta que no reconeixen la seva evident plurinacionalitat. Cap de les dues no ha superat psicològicament la pèrdua traumàtica des seus antics territoris i l’antiga hegemonia, fet que les porta a experimentar pobresa cultural i material, dissimulada aquesta última, en el cas espanyol, amb gegantines aportacions econòmiques exteriors, durant l’època en què la Unió Europea ha estat una mena de caixer automàtic. Tots dos països expressen un malestar existencial que requereix d’una teràpia urgent per a sortir del bucle històric en qual estan atrapats, un canvi de mentalitat col·lectiva: no es poden substituir estructures polítiques sense canviar prèviament les idees i els valors. És a dir, la democràcia és alguna cosa més que un règim polític. Com a conseqüència, són democràcies dèbils, de fireta, que a la mínima crisi econòmica, política o institucional fan servir la repressió o un pretès enemic interior com a mètode per a solucionar els problemes interns. Ambdós voldrien ser plenament europeus, amb símptomes de síndrome bipolar, passant de l’eufòria a la depressió. Mariano Rajoy i Erdogan tenen molt en comú, i això no és per casualitat.
Fuente: No m'ho van ensenyar a l'escola. Eugènia de Pagès i Bergés. Pagès Editors. Lleida. 2017.