Xammar tenia les limitacions de l’home que se sosté exclusivament sobre la seva intel·ligència. La virtut i el defecte del seu periodisme és que va ser un home d’idees simples i clares. Dic simples i clares, no pas superficials. Quan tothom era catalanista, ell ja era simplement català, és a dir, un separatista sense retòrica. Les inflamacions sentimentals del catalanisme li devien fer fàstic. La pedanteria del català castellanitzat, somriure. El seu programa polític sempre va ser el mateix: Catalunya i democràcia. No era cap nacionalista furibund, senzillament li semblava imprescindible que el país on havia nascut tingués l’oportunitat de ser una mica autèntic: riure de tot s’acaba fent pesat.
Fora d’això no sé si es va prendre res gaire seriosament. Dubto que s’enamorés mai de cap dona i que mai s’aferrés a cap ideologia, tenia un sentit de l’humor massa desenvolupat.
Aquest tarannà escèptic i radical se li notava escrivint. Era un periodista que anava al moll de l’os dels temes a tanta velocitat que de seguida se li acabava l’article. La intel·ligència el feia escriure molt bé, amb un estil sec i brillant. Té una prosa dura, de tall diamantí, una mica inhumana pel meu gust. Pla sempre deia que no havia conegut ningú que escrivís unes gasetilles tan perfectes com Xammar, i potser tenia raó.
Tots dos van tenir per mestre el filòsof Francesc Pujols. Com m’explicava Francesc Canosa, ja fa anys, quan encara fumàvem i ens fèiem il·lusions –potser excessives-, Pujols va ensenyar a mirar la realitat a una colla de periodistes. Pla i Xammar van ser els primers i els seus favorits. Els va ensenyar el valor de la ironia i la personalitat. Però sobretot, crec jo, els va donar una idea de Catalunya i els catalans profunda i manejable.
Després de la política i la guerra, no se m’acut cap activitat tan lligada a la idea de nació com el periodisme. El periodista escriu amb una imatge de ciutadà al cap. Aquest ciutadà respon a uns trets antropològics essencials i està lligat a un territori per uns problemes i uns somnis col·lectius. Però això és obvi. El periodista treballa una idea de país com el pagès treballa la terra i si els fruits de la seva feina fossin tan tangibles com una collita, no caldria esperar tant perquè la buidor quedés en evidència.
En tot cas, Xammar i Pla són els primers periodistes que, a Catalunya, escriuen amb una idea de país al cap d’una certa profunditat. Són els primers que pensen i escriuen cruament, que miren la realitat sense fugir d’estudi ni fer un drama de tot. Són els primers que s’adonen que la personalitat no es pot evitar i la fan servir d’ullera.
Fuente: El nostre heroi, Josep Pla. Enric Vila. A Contra Vent Editors. Barcelona.2009.