Xammar tenia les limitacions de l’home que se sosté exclusivament sobre la seva intel·ligència...(Enric Vila)

Xammar tenia les limitacions de l’home que se sosté exclusivament sobre la seva intel·ligència. La virtut i el defecte del seu periodisme és que va ser un home d’idees simples i clares. Dic simples i clares, no pas superficials. Quan tothom era catalanista, ell ja era simplement català, és a dir, un separatista sense retòrica. Les inflamacions sentimentals del catalanisme li devien fer fàstic. La pedanteria del català castellanitzat, somriure. El seu programa polític sempre va ser el mateix: Catalunya i democràcia. No era cap nacionalista furibund, senzillament li semblava imprescindible que el país on havia nascut tingués l’oportunitat de ser una mica autèntic: riure de tot s’acaba fent pesat.

Fora d’això no sé si es va prendre res gaire seriosament. Dubto que s’enamorés mai de cap dona i que mai s’aferrés a cap ideologia, tenia un sentit de l’humor massa desenvolupat.

Aquest tarannà escèptic i radical se li notava escrivint. Era un periodista que anava al moll de l’os dels temes a tanta velocitat que de seguida se li acabava l’article. La intel·ligència el feia escriure molt bé, amb un estil sec i brillant. Té una prosa dura, de tall diamantí, una mica inhumana pel meu gust. Pla sempre deia que no havia conegut ningú que escrivís unes gasetilles tan perfectes com Xammar, i potser tenia raó.

Tots dos van tenir per mestre el filòsof Francesc Pujols. Com m’explicava Francesc Canosa, ja fa anys, quan encara fumàvem i ens fèiem il·lusions –potser excessives-, Pujols va ensenyar a mirar la realitat a una colla de periodistes. Pla i Xammar van ser els primers i els seus favorits. Els va ensenyar el valor de la ironia i la personalitat. Però sobretot, crec jo, els va donar una idea de Catalunya i els catalans profunda i manejable.

Després de la política i la guerra, no se m’acut cap activitat tan lligada a la idea de nació com el periodisme. El periodista escriu amb una imatge de ciutadà al cap. Aquest ciutadà respon a uns trets antropològics essencials i està lligat a un territori per uns problemes i uns somnis col·lectius. Però això és obvi. El periodista treballa una idea de país com el pagès treballa la terra i si els fruits de la seva feina fossin tan tangibles com una collita, no caldria esperar tant perquè la buidor quedés en evidència.

En tot cas, Xammar i Pla són els primers periodistes que, a Catalunya, escriuen amb una idea de país al cap d’una certa profunditat. Són els primers que pensen i escriuen cruament, que miren la realitat sense fugir d’estudi ni fer un drama de tot. Són els primers que s’adonen que la personalitat no es pot evitar i la fan servir d’ullera. 

 

Fuente: El nostre heroi, Josep Pla. Enric Vila. A Contra Vent Editors. Barcelona.2009.

 

« volver