És l'economia!

La perversió del model de finançament de l'administració pública a l'Estat Espanyol i el seu impacte sobre Catalunya aflora en cada exercici, en el qual cal posar sobre la taula ingressos i despeses per presentar i aprovar un pressupost. I quan en l'última baula de la cadena organitzativa (els municipis) es convoquen eleccions, les forces polítiques –especialment les que estan a l'oposició– obliden l'economia i comencen a repartir prematurament caramels.

Si acceptem el principi que l'economia és la correcta assignació i bona gestió dels recursos escassos, sembla evident que hem d'analitzar tant les fonts dels recursos com la seva aplicació.

Potser la pregunta més rellevant en el terreny municipal –que és el que ara ens competeix– s'expressa en la frase: per a què serveix un ajuntament? La resposta òbvia –que de vegades s'oblida– és: perquè la màquina funcioni. És a dir, perquè la vida de la comunitat disposi d'aquells serveis que, si no els realitza l'ajuntament, no els farà ningú: llum, aigua, recollida d'escombraries, seguretat, neteja, zones verdes, etcètera. De fet, entre el 40 i el 50% de la despesa total pertany a aquesta categoria. Per la mateixa raó i si ens referim a les despeses per naturalesa, veiem que entre sous, salaris i compres de consumibles, el 60% queda aplicat.

I la resta? A què assignem la resta? Una part a inversions (cal renovar i innovar), una altra part a pagar el servei del deute (la pràctica totalitat dels ajuntaments estan endeutats) i la resta a serveis socials: educació, sanitat, cultura i esport.

Hem parlat de les despeses, vegem ara els ingressos. Un ajuntament, qualsevol que sigui la seva dimensió, té una capacitat recaptatòria limitada. Els seus principals impostos són el l'IAE, l'IBI i l'impost de circulació. Tots ells, en major o menor mesura, depenen de l'activitat econòmica i és ben sabut que l'activitat econòmica fa molts anys que està en regressió. El forat entre ingressos i despeses queda cobert, en teoria, per les transferències d'altres nivells de l'administració: l'Estat central i la Generalitat. I aquí sorgeix el problema, ja que si a la Generalitat se li drenen bona part dels impostos que es recapta a Catalunya, difícilment es troba en condicions de complir amb aquestes transferències. Sorgeix llavors l'Estat central com a gran valedor de l'administració local, amb uns diners que no són seus. Aquesta singular paradoxa és ignorada curiosament per alguns dels candidats al govern municipal.

I aquesta ignorància s'explicita en els seus discursos, en els quals parlen únicament de despeses i rares vegades d'ingressos. No només això, sinó que es venen despeses políticament atractives per a la població, però que no formen part de les tasques bàsiques, aquelles que fan que la màquina funcioni. No hem d'oblidar que aquestes últimes són prioritàries, ja que una guarderia pública, per exemple, no pot funcionar si l'entorn està ple d'escombraries. En el fons, quan els ajuntaments amplien la seva oferta de serveis socials, estan fent funcions de suplència, que en una administració pública racionalitzada es gestionarien des d'altres àmbits.

Quant als ingressos, només una acció mancomunada de tots els ajuntaments catalans, en suport a les justes demandes del Govern de la Generalitat, pot resoldre aquest forat. Un forat que té nom i cognoms i es diu dèficit fiscal amb l'Estat central.

Si us plau, no es confongui: és l'economia!

 

Fuente: L'Econòmic, 17/05/15

 

« volver