A la darreria del 1936 i començaments del 1937, vàrem trobar-nos a París, exiliats per la guerra civil, una colla d’intel•lectuals espanyols...

A la darreria del 1936 i començaments del 1937, vàrem trobar-nos a París, exiliats per la guerra civil, una colla d’intel•lectuals espanyols. La gran majoria eren de terres castellanes o castellanitzades. Els catalans érem molt pocs, només dos o tres. Tots plegats ens reunírem diverses vegades per veure de prendre conjuntament una actitud clara i digna, davant l’horrible misèria espanyola. I no hi hagué manera d’entendre’ns.

En aquells anys tristíssims, a Espanya varen fallar moltes coses; jo crec que gairebé totes. La falla màxima, però, fou la dels intel•lectuals, precisament els qui tenien més deure de no defallir, perquè eren, o havien de ser, la llum de la consciència col•lectiva. Com uns burgesos qualsevol, davant l’esgarrifós esqueixament d’Espanya, els intel•lectuals exiliats a París no es preocuparen de res més que de nedar i guardar la roba. Tothom deia el que li convenia personalment; no va haver-hi gairebé ningú que digués el que convenia a tothom. Les nostres reunions varen ser absolutament eixorques.

Però cada vegada que sortíem d’una d’elles, així que jo em quedava sol amb algun altre català, no podia estar-me de fer-li aquesta reflexió estranya: “¿Us heu fixat –li deia- en la diferència radical que hi ha entre aquests amics castellans i nosaltres? Personalment, tots ells es troben, si fa no fa, com vós i jo. Han fet el que han pogut per evitar la guerra civil espanyola i han fracassat completament. Han hagut de fugir d’Espanya, i ara es troben exiliats, arruïnats, bescantats, perseguits pels uns i pels altres, sense saber què serà d’ells i dels seus. Sembla, doncs que tots plegats estiguem tants a tants. Però, si mireu el fons de les coses, veureu que aquests amics nostres castellans, per bé que, personalment, estiguin vençuts, col•lectivament no poden perdre. Guanyarà l’Espanya “blanca” o l’Espanya “roja”; però l’una i l’altra, per irreductibles que semblin, les uneix, ja des d’ara, un sentiment comú: l’aversió que ambdues tenen al “fet diferencial” de Catalunya, i la voluntat fanàtica d’anorrear-lo. Això vol dir que, tot i perdre personalment, aquests intel•lectuals castellans, amics nostres, senten almenys el consol de saber per endavant que, passi el que passi, guanyarà la guerra algun dels seus germans. Per als nostres amics, fet i fet, tot quedarà a casa. Mentre que nosaltres, vós i jo, tombi com tombi aquest ram de follia, serem sempre vençuts, perquè ho serem com a catalans, fins en el cas que triomfessin les banderes alienes sota les quals volguessin individualment enrolar-nos... I heus aquí perquè aquests intel•lectuals castellans, comparats amb nosaltres, duen una secreta i inefable alegria, que els espurneja als ulls. És la consciència íntima que, per tenebrosa que sigui la guerra civil espanyola, l’esperit castellà en sortirà vencedor, i el vençut ha de ser únicament l’esperit de Catalunya”.

Els meus companys em deien sempre: “És cert”. I, allò que llavors només vèiem tan pocs, ara ja ho poden veure perfectament els catalans en massa.

 

Fuente: Quina mena de gent som. Gaziel. Raval Edicions SLU. Barcelona. 2009.

 

« volver