A la deixadesa de l’esquerra espanyola i els atacs de més o menys intensitat de la dreta se li afegeix una actitud molt militant i agressiva...

A la deixadesa de l’esquerra espanyola i els atacs de més o menys intensitat de la dreta se li afegeix una actitud molt militant i agressiva d’un sector de la intel•lectualitat espanyola, ja sigui procedent de la dreta o de l’esquerra. El periodista Federico Jiménez Losantos i el sociòleg Amando de Miguel van liderar al començament de la dècada de 1980 i des de Catalunya el “Manifiesto de los 2.300”, que alertava contra l’oficialitat del català. Gairebé trenta anys després, el juny del 2008, apareixia el “Manifiesto por la lengua común”. Una vintena d’intel•lectuals el van impulsar, i el van presentar a l’Ateneu de Madrid quatre “sospitosos habituals”: el filòsof Fernando Savater, l’escriptor Álvaro Pombo, el professor Carlos Martínez Gorriarán i la historiadora Carmen Iglesias. Pombo ha estat en diverses ocasions candidat d’UPyD, i Gorriarán va aconseguir a les generals del 2010 l’acta de diputat per la formació espanyolista que lidera Rosa Díez. Iglesias és la presidenta d’Unidad Editorial, editora d’El Mundo. És un càrrec honorífic que li permet, però, tenir una certa influència en un dels diaris més importants de l’Estat. En algunes de les seves visites a Barcelona, Iglesias ha manifestat que li semblen “herois” els castellanoparlants de la capital catalana.

El manifest demanava més protecció i preeminència pel castellà, entenent que estava amenaçat en territoris amb llengües cooficials. En un estiu va aconseguir gairebé dues-centes mil firmes i complicitats molt transversals a Espanya. La premsa espanyolista (amb El Mundo al capdavant) va recollir-ne, i fins i tot Tele 5 es va adherir al manifest. El País va tenir una actitud molt tèbia amb el tema i, de nou, només Público, de capital majoritàriament català però amb seu editorial a Madrid, va ser proactiu en defensa de la pluralitat lingüística de l’Estat, intentant desmuntar tòpics sobre l’ensenyament o la promoció del català, el gallec i l’èuscar.

Les iniciatives de l’espanyolisme són variades, i el tema, recurrent. Només cal recordar, per exemple, aquella portada de l’Abc l’any 1993 atacant Pujol per fomentar el català a l’escola poc després que pactés amb el PSOE de Felipe González: “Igual que Franco però al revés: persecución del castellano en Cataluña”, deien. En el camp audiovisual tampoc no s’han quedat curtes les iniciatives, singularment a Tele Madrid. L’any 2007 van emetre un documental d’ElMundo.tv que presentava un clima de malviure per la “imposició” del català en tots el àmbits. Entre els testimonis que sustentaven el treball, a més dels clàssics de l’espanyolisme a Catalunya, com ara Francisco Caja, Arcadi Espada o Albert Boadella, hi apareixia Carmelo González, un ciutadà de Sitges que va saltar a la fama fent vaga contra l’escola en català. Un any després, la seva dona va divorciar-se d’ell i va demanar la custòdia dels fills a causa de la seva “obsessió malaltissa” contra tot el que fos català provocant, assegurava a la demanda, “inadaptació social” dels nens.

 

Fuente: Començar de nou. Ferran Casas i Joan Rusiñol. Deu i Onze Editors.Barcelona.2012.

 

« volver