Als catalans, en general, i sense ells poder fer-hi més, tot el que és quixotesc els repugna...

Als catalans, en general, i sense ells poder fer-hi més, tot el que és quixotesc els repugna, I en canvi els atrau irresistiblement tot el que és enraonat, assenyat, pràctic, productiu i pacífic; en una paraula: tot el que, segons ells, va al gra de les coses, no a la fullaraca. Per això és que Catalunya, la suma dels catalans, no ha estat ni serà mai un poble remolcador que faci de l’heroisme la virtut suprema i fins una mena d’ofici. No és pas que Catalunya no hagi tingut –com llavors de les Vespres Sicilianes, el “Desperta, Ferro!”, o l’Expedició a l’Orient- ni pugui tenir, encara, rauxes, fins arravatadores, d’heroisme autèntic. Ja hem quedat que en tot Sanxo hi ha, amagat i endormiscat, un possible i esporàdic Quixot, i viceversa. Però, regularment, si no se’l desperta i turmenta, si se’l deixa anar fent en pau la viu-viu, el poble català, casolaníssim, no es fica en res ni cerca mai bronquina, i només demana una cosa: treballar i fruir a la seva manera.

Es podria molt ben arranjar un petit i interessantíssim resum d’Història de Catalunya fent veure que no ha estat més que una sèrie inesgotable d’amargors i contrarietats del poble català, en virtut de trobar-se, sense cap culpa seva, davant de dues realitats formidables en què la mala sort l’ha plaçat: primera, una situació geogràfica difícil com poques, a cavall d’una de les serralades més divisores d’Europa, que féu impossible la tasca d’assentar-hi un Estat al damunt; i segona, que –per acabar-ho d’adobar- aquesta serra abrupta és precisament la frontera entre dos pobles remolcadors del més temibles que hi hagi a la terra: l’aventurer de Castella, que sempre ha hagut de viure de la conquesta, perquè si es tanca a casa seva no té rés més a fer que anar-se’n corrents cap al cel (i d’aquí ve la seva mística incomparable), i la gloriosa i planturosa França, la nació més encisera del món, que com una casa perfectament construïda i ben parada ha volgut sempre posar en net els seus límits, marcar-los ben clarament, a costa del veí que sigui. Si, un poble com el català, petit, que no vol soroll i només demana pau i treball, una maledicció divina l’hagués volgut emparedar, no ho hauria pogut fer pitjor (per a Catalunya, s’entén) que deixant-lo premsat en la frontera entre França i Espanya.

 

Fuente: Quina mena de gent som. Gaziel. Raval Edicions SLU, Pòrtic. Barcelona. 2009.

 

« volver