Amb la derrota de la República, un món s’acaba. No era un oasi. Era un món amb moltes tensions, on convivien posicions contraposades d’una manera enfervorida, però finalment era una realitat política a través de la qual s’intentava consolidar un marc de convivència on el pluralisme i la democràcia fossin possibles. És això el que s’acaba. El món arrelat al liberalisme, on la tolerància ordena la societat, va ser arrasat. Un món oposat es va imposar a través de la força de les armes i una repressió brutal. Era el món negre de l’autoritarisme. Durant el franquisme, com succeeix a la majoria de dictadures, l’autoritarisme va actuar com un ingredient essencialment tòxic que va ser inoculat a la població, amb èxit variable, per tal que perdés una consciència de ciutadania i no tingués cap consciència crítica respecte al poder i el funcionament de la societat.
A Catalunya, a més, es van pretendre destruir formes de ciutadania específiques. Unes formes que al llarg dels anys havien sabut dotar-se d’un tramat a través del qual havien esdevingut realitats socials ben vives i hegemòniques. Sobretot l’Estat franquista va voler acabar amb el teixit civil del catalanisme i el de l’anarquisme. El del catalanisme era aquell que posava la identitat nacional al centre de la societat i que tenia l’ús de la llengua com a element d’identitat constituent. El franquisme va fixar d’una manera metòdica el tramat que calia esquinçar. Fixar volia dir elaborar llistes de persones per sancionar, depurar o empresonar i traçar un mapa del sistema cultural del país tan precís com fos possible per rebentar-lo. La dictadura va elaborar alhora un discurs ideològic que, empeltat a la victòria bèl·lica, legitimés aquella destrucció sistemàtica i imposés una nova religiositat, una nova ètica i una nova tradició estètica i de pensament. No hi havia diàleg. La veritat era una i santa.
Part d’aquest tramat social va ser eliminat i una altra part va ser reutilitzat, com una casa que s’enderroca conservant la façana, per tal d’imposar la dictadura d’una manera total. La nova cultura estava integrada, fonamentalment, per dos discursos que responien a dues cultures polítiques: la del tradicionalisme nacionalcatòlic i la del falangisme, prou sincronitzada amb els feixismes europeus. Foren sobretot Falange i l’Església els àmbits des dels quals es va procedir a la constant intoxicació autoritària de les consciències. Cap d’aquestes cultures negava l’existència de la catalanitat com a forma d’identitat, però en tenien una idea folklòrica o regional a tot estirar, del tot subsumida en l’espanyolitat reaccionària, aconflictiva, buidada de la seva dimensió política i del potencial democràtic i transformador que d’una manera intensiva havia adquirit des de finals del segle XIX.
Fuente: Com una Pàtria. Vida de Josep Benet. Jordi Amat. Edicions 62. Barcelona. 2017.