Aquest estiu passat, trobant-me a Nova York, vaig pensar una mica en Palafrugell i concretament en el Bar Sport, que és l’establiment en què se situa una acció molt semblant.
A Nova York vaig tenir ocasió de veure l’enorme, fantàstic, vastíssim interès que la gent sent per la televisió. La televisió és a tot arreu: als bars, als restaurants, a les tendes, a tot arreu on hi pot haver un ésser humà disposat a badar encara que només sigui un moment. Vaig ésser convidat a sopar en tres cases particulars. En arribar-hi funcionava la televisió. Durant el sopar funciona la televisió. Havent sopat, continuà funcionant la televisió. No coneixia pas aquest espectacle funcionant –diríem- amb plena normalitat. Havia vist simplement els primers assaigs que se’n feren a França, una mica precaris i incerts. A Nova York, la constatació universal de l’enorme interès de la gent m’impressionà vivament.
M’impressionà, sobretot, perquè encara és l’hora que hagi trobat un intel·lectual, un home (posem) dedicat al cultiu de la intel·ligència, que, de la televisió, no n’hagi dit amargs penjaments. Els més equilibrats m’han assegurat que aquest espectacle contribuirà decisivament i definitivament a la cretinització de la gent. He seguit fins i tot la picant displicència que el “New-Yorker” ha projectat sobre la televisió. I un novel·lista anglès em deia, fa pocs dies: -Penseu que en aquest moment (eren les set del vespre) hi ha en el meu país més de sis milions de persones penjades de les orelles, davant de la televisió. És irrisori i revoltant. Sense aquesta diabòlica invenció, una part d’aquestes persones llegiria, en aquest moment, un llibre. I ja ho veieu! Ens trobem a les portes d’una cretinització general progressiva.
És clar que ens hi trobem. Ho crec positivament. Jo comparteixo tot el que s’ha dit –i probablement tot el que es dirà- contra la televisió. Quan s’instal·li en aquest país –cosa que per ara és una mica aleatòria, per la falta d’energia-, si algú té l’amabilitat de regalar-me un aparell (que és la manera més clara que el pugui tenir), no penso pas perdre-hi gaire temps. Dubto que hi perdi més temps que el que en el curs de la vida he perdut en el cinema, que ha estat poquíssim, malgrat les meves llargues, llarguíssimes permanències en ambients intrínsecament avorrits i saturats de tedi. Intrínsecament avorrits, s’entén, segons el dir de la gent. Per mi no ho han pas estat tant. Tinc la immensa sort de necessitar molt poca cosa per a divertir-me. No necessito gairebé res.
Fuente: Humor, candor... Josep Pla. Ediciones Destino. Barcelona. 1992.