Aquesta sensació de fracàs amb què Espanya va acabar el segle XIX em sembla que té un símbol molt clar l’any 1898,..

Entrevista a Borja de Riquer.

Aquesta sensació de fracàs amb què Espanya va acabar el segle XIX em sembla que té un símbol molt clar l’any 1898, que és la pèrdua de les últimes colònies de Cuba i les Filipines, oi?

Exacte. En tres mesos de guerra, els americans, que eren aliats dels cubans, es van carregar les flotes espanyoles de Filipines i Cuba, i Espanya va perdre les colònies. Aleshores va ser com si la gent es despertés d’un somni. Què havia passat? Doncs que els havien clavat una pallissa. I la gent va començar a pensar que Espanya havia estat molt imprudent d’enfrontar-se a una de les potències més modernes del món, pensant que amb l’orgull de ser espanyol n’hi havia prou. Ramón y Cajal, gran científic i intel•lectual, té una frase boníssima. Diu: “Ens ha derrotat la ciència, la tècnica i l’educació, perquè nosaltres som un país d’analfabets que hem menyspreat la ciència i la tècnica”. I afegeix: “No és que els americans fossin més valents, és que tenien uns vaixells i uns canons que no hi havia color amb els que portàvem nosaltres. I, nosaltres, orgullosos! I mira què ha passat: aquest país ha estat divorciat de la ciència, de la tècnica i de la cultura, i ara ho hem pagat!”.

Els espanyols es van despertar d’un somni i es van adonar que vivien en un país endarrerit, un país de gent inculta, amb un índex d’analfabetisme altíssim, un país on no s’havien construït escoles, un país que no s’havia secularitzat, amb una gran presència de l’Església, dels militars i dels valors tradicionals, i un país molt poc modern, amb un liberalisme de ficció, amb trampes, amb frau electoral, ple de cacics. I davant d’aquesta situació –i aquí és on volia anar a parar- en lloc Catalunya i el País Basc es va estendre la idea que amb aquell tipus de país s’hi identificaven pas, que amb aquella Espanya de pandereta, no es podia anar enlloc, que Catalunya i el País Basc eren d’un altre món. I és en aquell moment, en el canvi de segle, quan els elements de catalanitat cultural que ja existien es van polititzar. I és quan el catalanisme realment es va convertir en una alternativa política. La crisi del 1898 n’és el detonant. La famosa “Oda a Espanya” del poeta Maragall és un adéu a Espanya: és l’afirmació que d’aquella Espanya els catalans no en volien saber res.

Quan s’arriba a l’any 1900, la societat catalana es troba amb la paradoxa que és una societat bastant dinàmica, amb molta diferència la més dinàmica i la més progressiva d’Espanya, i que, a més, les diferències s’han incrementat al llarg del segle XIX. Catalunya està bastant en pautes europees, sobretot Barcelona, que és una autèntica urbs, però Madrid, no. Madrid és una capital gran però provinciana, una ciutat de serveis, que té molt poca vida cultural, molt poca vida intel•lectual, i que no és atractiva! Aquest és un altre dels problemes del nacionalisme espanyol: que no té un centre dinàmic urbà important que funcioni de pol d’atracció per als catalans. París és atractiu, Berlín és atractiu, Viena Londres... Però, Madrid? Madrid, no. Què s’hi pot fer, a Madrid, a banda de fer política?

 

Fuente: 300. La història continua. Antoni Tortajada. Rosa dels Vents. Barcelona.2014.

 

« volver