Catalunya és un país europeu i situat en l’àrea plenament europea. La seva situació social no difereix per res dels altres pobles europeus. Gràcies a la revolució dels remences és un país sense latifundisme i sense feudalisme agrari. Gràcies a la industrialització, conseqüència d’una llarga tradició comercial i artesana, Catalunya és un país de tipus occidental –és dir, d’economia burgesa. El seu exacerbat individualisme fa del català un home de la civilització industrial, o sigui, un liberal burgès.
Geogràficament, Catalunya es troba entre una cultura d’irradiació universal, la cultura francesa, que és la més treballada del continent, i un país, Espanya, que després d’haver donat en la història una certa flamarada, entrà en una llarga decadència. Malgrat aquesta decadència, la diferència de volum demogràfic i el paral·lelisme catòlic ha fet que Catalunya hagi viscut sotmesa a Espanya durant segles. Aquests segles de denominació han estat un llarg esforç per desarrelar el català de la seva autenticitat, de la seva pròpia manera d’ésser. Aquest esforç s’ha produït en el camp polític i en el camp cultural. La conseqüència d’aquest esforç ha estat la creació d’un poble turmentat per un seguit inacabable de contradiccions, compromisos, perplexitats i negacions. No s’ha lograt, però, ni matar la llengua ni soterrar del tot la personalitat del país. Les classes cultivades sempre foren de cultura francesa, entre altres raons per emplenar el buit deixat per la preponderància castellana. De fet, el resum és aquest: preponderància política castellana, cultura francesa en les classes altes, inexistència de tota cultura en el restant del país, per impossibilitat, en el poble, d’assimilar l’esperit de l’escola castellana. França no ha ajudat mai Catalunya, perquè la política francesa ha partit de la base que tot enfortiment de la personalitat de Catalunya podria desviar el Rosselló de la unitat francesa. Ni Espanya, doncs, ni França, han volgut acceptar mai l’existència d’una personalitat catalana. Per part del dominador polític, a més d’aquesta inacceptació, s’ha produït l’esforç de desarrelament: s’han imposat prejudicis, desconfiances, mesures vexatòries, obligacions deliberades, per diluir l’autenticitat del país, per matar una personalitat autòctona. Aquesta personalitat ha de tenir una força i una vitalitat impressionant si després de tants segles de mixtificació, de tantes invasions i de tantes guerres, d’un tan llarg esforç assimilatori, encara persisteix.
Fuente: Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses. Josep Pla. Destino. Barcelona. 2017.