CATALUNYA I ESPANYA SÓN DOS POBLES MOLT DIFERENTS ...

CATALUNYA I ESPANYA SÓN DOS POBLES MOLT DIFERENTS que s’han vist obligats a viure plegats durant molt de temps amb una gran quantitat de problemes i greuges que fan impossible la convivència. La unió va ser dinàstica a finals del segle XV.

Catalunya era un poble destacat pel seu esperit comercial i democràtic, al contrari de Castella que ho era de pastors i de guerrers formats en les llargues guerres contra els sarraïns que havien envaït la península. Amb això sol, l’absolutisme dels uns i el respecte a les lleis i als furs dels altres ja es veu que la cosa no podia anar bé de cap manera. En efecte, gairebé immediatament després de la unió, les circumstàncies foren extraordinàriament favorables a Castella, com van ser l’ajut a la descoberta i conquesta d’Amèrica i la unió matrimonial amb les Àustries que feren d’Espanya una de les primeres potències del segle XVI i ompliren d’orgull. En aquests moments d’eufòria i prosperitat, Catalunya, amb els seus furs i lleis democràtiques, feia nosa a l’absolutisme de Castella i ja aleshores començaren els primers greuges i vexacions com, per exemple, que Catalunya tenia prohibida la relació comercial o econòmica amb Amèrica. Uns anys després, a mitjan segle XVII i trencant tota mena de pactes signats, Castella omplí de tropes el Principat, on cometeren tota mena d’excessos i provocaren la revolta de Catalunya. Fou la cèlebre guerra dels Segadors, que va durar dotze anys i que, com es natural, perdé Catalunya, que quedà ocupada, mentre que Castella, vencedora, encara quedava més malparada, atès que començava l’ensulsiada imperial començant per les possessions europees ofegades pel seu propi domini opressiu. Però, a més, la pèrdua de Portugal li representava una gran inseguretat amb les seves comunicacions amb Amèrica, perquè els corsaris anglesos disposaven de tota la costa occidental de la península per interceptar les embarcacions que subministraven les riqueses d’Amèrica. El poder castellà continuava declinant i això es traduí en un major espoli dels catalans, els quals, a més i per més mala sort, en la guerra de Successió estaven al costat de la Santa Aliança i contra els Borbons. Catalunya fou ocupada militarment i es promulgà el decret de Nova Planta pel qual foren suprimides totes les institucions clàssiques i pròpies de Catalunya: el Consell de Cent, la Generalitat i les Corts, amb tots els drets i llibertats catalanes. Es desmantellà la cultura autòctona i es van clausurar les Universitats i els Estudis Generals. El Principat passà a dependre del Supremo Consejo de Castilla. S’establí un nou mètode fiscal impositiu. Es féu obligat l’ús del castellà, no sols en tot assumpte oficial o judicial, sinó en el tracte mercantil i l’ensenyament.

Tal i com diu molt bé l’amic Carles Lladó en el seu llibre Catalunya independent tota la nació catalana, amb la seva cultura i els seus sentiments, quedava sotmesa, tant políticament com econòmicament, als castellans i així comença la primera de les repressions antinaturals que s’han anat repetint fins als nostres dies.

Amb tot això, Catalunya va ser incorporada dins de l’Estat espanyol com una simple colònia. Situació que no era rara a Europa fins el segle XX, ja que estava formada per alguns grans imperis que englobaven i utilitzaven o explotaven països amb personalitat pròpia, cosa que fou motiu de nombrosos conflictes i de guerres. Fins ara, en les relacions internacionals, es considerava la guerra com a mètode normal, com a últim recurs, quan fallava la diplomàcia. Actualment, el gran efecte exterminador de les últimes guerres ha posat de manifest que el gran objectiu de l’home, si és que vol sobreviure, és la recerca de la PAU i això no pot ser mentre hi hagi uns pobles que dominin uns altres i creiem que, en aquest sentit, Europa segueix el bon camí. En menys d’un segle, el seu mapa polític ha canviat totalment: d’un petit grup de grans imperis depredadors s’ha transformat en un mosaic de petits estats i l’experiència ens demostra, cada vegada més, que el millor per als conflictes i problemes locals és que es resolguin localment.

La gran fragmentació dels imperis va tenir lloc a Europa després de la guerra del 1918 i també va ser aleshores que es van promulgar els drets de l’home i es va fundar la Societat de Nacions, primer esbós de poder supranacional i després de la Segona Guerra Mundial, la fragmentació s’ha generalitzat pertot, i s’ha produït, amb rares excepcions, sense violències. Aquest creiem que és el camí que hem de seguir, deslligar-nos del poder espanyol i unir-nos lliurement al conglomerat europeu amb tots els drets d’una nació lliure.

 

Fuente: Per què volem un Estat propi? Moisès Broggi. Roger Torres(editor). Pagès Editors.Lleida. 2012.

 

« volver