Com escriu António Damásio, en el seu estudi "A la recerca de Spinoza", hi ha en el filòsof alguna cosa que desconcerta i que impedeix una total comunió amb la seua persona. Encara així, els científics senten una estranya devoció per aquest filòsof, “menys llegit que celebrat” com digué Voltaire, sempre posant el dit a la nafra. I el llibre de Damásio és una bona demostració d’aquest afecte, més encara quan aquest neurobiòleg portuguès ha conquistat un reconegut prestigi, amb nombrosos premis i distincions. Per tant, el tàndem Spinoza-Damásio és molt atractiu, sobretot si d’aquesta interacció s’aconsegueix una aproximació a la gènesi de les passions humanes, tant des de la ciència com des de la filosofia. O en paraules de Damásio: “El propòsit és suggerir que la sublimitat d’allò espiritual està encarnada en la sublimitat de la biologia i que podem començar a comprendre el procés en termes biològics”.
El repte és important. Les coses de l’esperit vistes des d’una perspectiva biològica i neodarwinista. No obstant això, de vegades fa la impressió que en aquesta obra s’ha intentat ajuntar dos llibres, un dedicat a la vida de Spinoza i l’altre a l’estudi de la maquinària cerebral de l’emoció i dels sentiments. Mentre que els capítols spinozians són exultants i commovedors (quina vida més trista la de Spinoza: la família perseguida a Portugal per judaïtzant i després ell mateix expulsat de la sinagoga de La Haia per les seues heretgies contra la religió jueva), en canvi les parts dedicades a l’estudi del cervell manquen d’aquesta força. Quasi fa la sensació que a Damásio aquells capítols l’avorreixen una mica i que està desitjant tornar a la biografia turmentada de l’autor de l’Ètica.
En qualsevol cas, les seues opinions sobre Spinoza són interessants, i cal celebrar la seua aposta per unir ciència i filosofia. Quan descriu la visita a la casa del filòsof, i les seues “emocions” en la petita i misèrrima cambra en la qual va viure gran part de la seua vida, hi trobem pàgines brillants i estremidores. I com en aquella cambra varen nàixer tantes preguntes, que el filòsof intentava contestar: “No és coincidència –escriu Damásio- que la paraula pregunta aparega més d’una dotzena de vegades en Hamlet, o que l’obra comenci amb una pregunta concreta: ‘Qui hi viu’? Spinoza va nàixer en l’època de les preguntes”.
Fuente: Veus de Ciència. Martí Domínguez. Onada Edicions. Benicarló. 2017.