Comprenc també molt bé que els homes i les dones necessiten <i>vedettes</i>...

Comprenc també molt bé que els homes i les dones necessiten vedettes, homes estranys i aparentment excepcionals que són uns grans homes microscòpics, molt renouers, precisament perquè duren poc. Els necessiten en tota classe d’espectacles i no cal dir en el futbol, en la Universitat i la premsa, en la literatura i en l’oratòria. En la grandesa humana, hi busquem sempre alguna cosa excepcional, un òrgan o un truc excepcional, una barbaritat situada fora del corrent. A ningú no se li acudirà mai de dir que un pare de família és un ésser excepcional, pel sol fet de ser pare de família. A ningú no se li acudirà mai de dir que una persona que ha treballat tota la vida, amb una continuïtat exemplar, sense queixar-se mai, i amb humor, en els llibres i en els papers públics, no es podia equivocar mai. Els grans homes es presentaren com a infal•libles, com a redemptors del llinatge humà. ¿On hauria arribat la humanitat si no hagués posat un fre a aquesta idolatria sanguinària, a aquest romanticisme purament animal? Els grans homes es feren amb tot, perquè els anys que visqueren –anys arxicientífics-, la gent no tingué cap personalitat ni cap llibertat -vull dir que no aspiraven a cap personalitat ni a cap llibertat. Aspiraven a la comoditat- que és sempre l’origen dels grans homes haguts i per haver.

La joventut dels nostres dies deurà creure que les ratlles que acabo d’escriure –en el cas que les llegeixi- es refereixen a molts cents anys enrere, al que podríem anomenar –per fer-nos entendre- l’època feudal, època en què, dit sigui tot passant, hi hagué molts criminals i molt bona gent. No, no! Parlo dels anys que jo he viscut, d’ara mateix. He presenciat, a Roma i a Berlín, les operacions d’aquests grans homes, la guerra que portaren a cap, la destrucció de tot el que feia la vida agradable. En vista d’això em diuen que jo no crec en el progrés, ni en les seves delícies, ni en els seus encants. No! Jo, estimats joves, només crec en el progrés del water-closet, i encara!

 

Fuente: Articles amb cua. Josep Pla. Ediciones Destino. Barcelona.1992.

 

« volver