D’encà que tinc ús de raó he sentit formular tants penjaments contra l’individualisme com a tendència humana bàsica d’aquest país...

D’encà que tinc ús de raó he sentit formular tants penjaments contra l’individualisme com a tendència humana bàsica d’aquest país! Sembla que aquest és el nostre gran defecte: no tenim sentit col.lectiu, tot ho veiem en una direcció massa personal, el mètode espontani del país és el que donem a entendre amb la frase popular: tants caps, tants barrets. Un polític tan important com el senyor Francesc Cambó, la figura del qual emplena més d’un terç d’aquest segle en aquesta geografia, proclamà reiteradament que l’individualisme, sobretot l’individualisme econòmic, és el primer defecte dels catalans i la xacra explícita més greu del país. El fenomen és especialment pertorbador si es té present que, en el món dels nostres dies, tot sembla tenir una tendència a la superació de la visió individual de les coses, a la concentració d’interessos, a la cooperació humana es tots els aspectes. La crítica que s’ha fet, sobretot de l’individualisme català, ha tingut fonaments reals.

Ara: jo no m’atreviria a formular una envestida genèrica, i en certa manera filosòfica, contra l’individualisme. L’individualisme és el motor de la història i de la vida humana. La història, l’han feta i la fan petits grups, generalment inframinoritaris, moguts per una personalitat rellevant. La massa, la gent, és el teló de fons sobre el qual es mou un primer pla d’una gran vitalitat. Sigui quin sigui el règim sota el qual visquin els homes -capitalista, comunista o matisos intermedis d’un i l’altre vessant-, sempre, a primer pla hi ha un home voltat d’una oligarquia que representa o que fa d’amo. En totes les formes de la integració política, social o econòmica de tots els temps, hi ha hagut, al front, una personalitat individuada, és a dir, una forma d’individualisme típica i real. Una cooperativa, un sindicat, un consorci, una concentració, etcètera, si tenen una vida de projecció i d’expansió, tenen, al davant, una individualitat. Si no la tenen, cauen en les formes més immòbils de la burocratització estèril i desgastada. En el terreny econòmic, el fenomen realment vital prové de la iniciativa personal.

L’individualisme català, però, té un gran defecte: és un microindividualisme. És un individualisme petit, migrat, de vitalitat molt limitada i, per tant, d’una imaginació escassa. Té una mediocre capacitat d’invenció i de creació. El seu fort és la imitació, repetir el que fan els altres, caminar pel camí traçat. La tendència és, generalment parlant, fer el que fan els altres. És un individualisme de còpia, poc individual. És irreductible, però poc individual. Quan la direcció del vent sembla favorable en un determinat sentit tothom s’hi llença sense meditar, i la saturació és ràpida. Altres aspectes, en canvi, queden negligits i es mantenen en la pura virginitat. Tot va a rauxes. En uns aspectes, massa; en altres, poc, per no dir res. La saturació porta a extrems de competició frenètica. La virginitat és rarament incitant. És un individualisme d’escàs esperit d’aventura, poc donat al risc, d’una cautela tan extremament visible que generalment acaba en la pura mediocritat –quan no acaba malament. La cautela és perfectament compatible amb les més estranyes follies, com la nostra història bancària moderna estableix.

Catalunya és un planter fabulós d’individualistes. Passar de la cosa amorfa i de l’anonimat de la massa a tenir una posició, per petita que sigui, té un enorme mèrit i és digne de tots els respectes. L’ascensió social és l’essència de tot el que pot tenir de vivacitat l’economia. Aquesta ascensió és, però, generalment petita, perquè en aquest país hi ha una idea absolutament pragmàtica i personal de la riquesa. Vull dir que hi ha moltes maneres d’ésser ric, i generalment n’és exclosa la possibilitat de domini i de potència. En aquest punt es produeix, també, sovint una saturació. Sobretot si s’arriba a un punt de seguretat mínima. Hi ha molts individualistes petits, que coneixen perfectament el seu negoci, però que semblen ind

 

Fuente: Notes disperses. Josep Pla. Ediciones Destino. Barcelona. 1992.

 

« volver