Des de la perspectiva de la teoria de la imposició òptima, l’actual configuració de l’estructura fiscal espanyola genera importants distorsions pel que fa a les decisions d’assignació de recursos. És a dir, el repartiment actual de la càrrega tributària no és equitatiu en la mesura en què determinades categories de renda (sobretot les del treball) suporten un pes proporcionalment més alt que d’altres indicadors de capacitat econòmica, com el patrimoni o el consum. D’altra banda, la normativa fiscal sovint tendeix a afavorir amb avantatges (deduccions, exempcions, tipus reduïts, bonificacions, etc.) determinades opcions econòmiques en perjudici d’altres, suposadament amb el propòsit de promoure activitats d’interès general.
El resultat de tot plegat és una estructura fiscal completament asimètrica. Està plena del que es coneix com a règims especials, que és just el contrari del que reclama el principi de generalitat que figura a la Constitució espanyola, juntament amb els de justícia tributària i capacitat econòmica. Gairebé podríem dir que hi ha impostos a la carta per a aquells contribuents que tenen la capacitat d’escollir la forma jurídica o econòmica de desenvolupar la seva activitat o el territori on fixar el seu domicili fiscal.
Aquesta mena de problemes són prou ben explicats al conegut Informe Lagares, que intenta redreçar gairebé vint anys de possibilisme fiscal per part dels successius governs de l’Estat espanyol, que han legislat (i encara ho fan) en funció del calendari electoral i a cop de pressió dels diferents lobbies que els donen suport. Malauradament, a la vista del contingut de la reforma fiscal recentment aprovada pel Congrés dels Diputats, cal concloure que el govern espanyol no fa cas ni dels experts que ell mateix ha designat perquè li diguin com millorar el rendiment del sistema fiscal i, per tant, no sembla que a curt termini la desigualtat del sistema fiscal espanyol hagi de millorar gaire.
Fuente: Una Hisenda a la catalana. Joan Iglesias Capellas. Angle Editorial. Barcelona. 2015.