Després de la sega, al mes d’agost, la gent bat i en els camps no hi ha ningú. El sol i la llum aclaparen el país, el cant de les cigales augmenta l’enlluernament frenètic de l’aire; havent dinat, els pagesos dormen a l’ombra de la figuera del quintà. A mitja tarda, amb l’aixada al muscle, van a regar una estona a la fresca dels hortets.
Però quan arriba setembre els camps s’animen i comença la feina per les collites de tardor. Així, caminant per les carreteres, hom troba, en els seus marges, un o altre pagès.
La naturalesa tendeix a moblar el paisatge amb pagesos. El meu mestre Jules Renard diu, en una nota del seu inoblidable “Journal”, que els pagesos són un mer accident de la terra. Renard coneixia molt bé el camp i fou al mateix temps un dels més ambiciosos representants de la literatura refinada del seu temps. Com tants i tants literats ciutadans, sentia, davant dels pagesos, una barreja de sorpresa i de despit. En el fons, la seva opinió era més aviat acerba. Els considerava incapaços d’una qualsevol commoció, d’ésser influïts per aquells sentiments que agiten les masses de les ciutats. “Sobre d’ells tot rellisca –deia Renard- sense deixar el més lleu rastre.”
Dir que els pagesos són un simple accident de la terra és excessiu i, per tant, fals. El fet que siguin incommovibles serà una pena per als admiradors de la plasticitat i el frenesí ciutadà. La incommovible permanència dels pagesos té al meu entendre grans avantatges. El fet que la societat tingui un fons granític incapaç d’ésser influït per les coses passatgeres, pels focs d’encenalls, per la fugacitat canviant i esborradissa de la superfície, crec que és un gran bé.
Fuente: Els pagesos. Josep Pla. Ediciones Destino. Barcelona. 1992.