Dos anys després, en el temari escolar descobria Montaigne. “El tema de la mort, em té molt treballat; el llibre Viatge de la vida a la mort, amb capítols com és ara: “Com totes les carreres acaben en la mort”, “Com domesticar-se en la mort”…, el vaig llegir amb tretze anys, tot i que no crec que sigui una lectura adequada per a aquesta edat. El cas és que m’apassiona la lògica i de ben jovenet ja vaig veure que és irrefutable el que et planteja, i acabes així... amb el tema ben taladrat”.
Quan va arribar a Barcelona, fa uns quaranta anys, li va semblar que era com un poble, i que podria fer-hi alguna cosa. Va passar uns anys en una torre a Valldoreix i després va seguir una núvia fins a Dallas i a Filadèlfia. En tornar, es va instal·lar dos anys en un àtic dúplex de la plaça Molina, però no li agradava. Recorda perfectament que un dia va dir que no es volia morir a la ciutat, devia tenir uns trenta-cinc anys.
“Amb la meva primera dona ja volia comprar una casa al camp; de fet, vaig adquirir un terreny a Arbúcies. Sempre ho he tingut clar, no m’ha agradat mai la ciutat. Els anys que vaig viure en una torre a Barcelona, no sortia, no sortia ni al jardí. Per a mi, el colmo de la soledat és una ciutat. Els llocs més solitaris del món per a mi són els hotels i les ciutats. La ciutat, de fet, és com un maxihotel. Tu, a l’hotel, hi tens una habitació i no saps qui hi ha al costat, qui hi ha a baix i qui hi ha a dalt; i a la ciutat tampoc saps qui tens al costat, di davant, ni darrere; si algú cau, al veí se li’n fot, i tot va així. I el que em passa és que a la ciutat em sento molt sol, i en canvi al camp no.
“Fa vint anys que visc aquí. D’aquests vint, n’he viscut set sol, realment sol, i aquí no em sento sol. Am la natura, mai m’he sentit sol. La ciutat m’ha semblat sempre, com deia aquella cançó de Bob Marley, una carrera de rates. Jo plantejo les coses en termes molt radicals, de vida o mort, de supervivència, i no hi ha res que em faci més pànic que una catàstrofe estant en una ciutat, que és com un incendi en un cine. Per a mi una ciutat és com un carrer sense sortida, no té futur, cap interès”.
Pel que fa a la feina, fa vint anys que no va al despatx, no hi té ni taula. Treballa per telèfon. Si se’l vol veure, s’ha de pujar a la muntanya. No té el costum de fer dinars ni sopars. Fa tres anys que no va a concerts. No toca Internet. “Amb la BlackBerry vaig que xuto. Amb un telèfon, en un matí pots fer trenta visites, és més immediat. No viatjo, tampoc. I, si viatgés, no viatjaria mai per les civilitzacions, no m’interessen. Sempre és el mateix: un sistema piramidal... Per la naturalesa, sí que hi viatjaria; de fet, el millor viatge que he fet a la meva vida va ser a Kènia. Un dia em va trucar el Joan i em va dir: “Que vindries a veure el Pepe a Kènia? Hi anem el Paco i jo.” Vaig respondre que sí, i tant!, i és el millor viatge que he fet en la meva vida.”
El Pepe és el Rubianes, i el Joan i el Paco són els del Tricicle. Hem sentit dir més d’una vegada que en Gay és el quart del Tricicle. Es veu que fa anys li van demanar que fos el seu mànager, va anar de gira amb ells i va quedar impressionat. Acostumat a públic que aplaudeix, canta i admira, el públic que riu el va trobar molt gratificant, amb una complicitat diferent de la d’un gran públic. Després d’uns dies de gira a Bilbao i a París, va dir-los que preferia ser amic, que ho seria per tota la vida, que de mànager duraria quatre dies i ells mateixos s’ho podien fer.
La relació amb els membres del Tricicle, la descriu com la d’una família adoptiva, però resulta que en té dues, de famílies adoptives. Els Roca del Celler de Can Roca és l’altra. “la mare dels Roca em diu: “Vostè és el germà gran.” Ells cada any em conviden a sopar el 24 de desembre, amb la família, i això és una cosa que ve del cor, que no es fa per compliment. Aquest hivern el Tricicle va actuar a Girona i vaig comprar cinquanta entrades per convidar tota la família i el personal del Celler de Can Roca. Vaig casar les meves dues famílies adoptives amb una vetllada molt divertida de la qual estic molt orgullós.”
Fuente: Cròniques rurals. Gay Mercader, Jordi LLavina, Carme Martí i Albert Carreras. Editorial Barcino. Barcelona. 2011.