Durant aquelles setmanes, amunt i avall de Catalunya, Benet es va dotar d’una primera interpretació del procés de la Transició. A Espanya estava essent positiu, deia, a Catalunya no. No ho era per l’èxit de l’operació Tarradellas. No havia estat un triomf de Catalunya sinó una jugada governamental magistral. Hi havia Generalitat, d’acord, però no era més que un home, un Palau i un nom. Només façana. “Al nou organisme creat pel govern Suárez li corresponia millor un altre nom, com el de Consell General de Catalunya. Batejar-lo amb el nom de Generalitat era abusiu i creava confusió entre el poble català”. Segons Benet només hi havia una manera de reconduir la situació. Si aleshores l’autonomia encara era inexistent, s’havia d’iniciar “un combat pacífic i responsable” per guanyar-la a través de l’Estatut. Aquest havia estat l’objectiu de la campanya de l’Entesa, que es va cloure al maig i se’n va fer un balanç molt positiu. Va ser realment efectiva? No és fàcil de calibrar. L’estiu del 1978 l’Assemblea de Parlamentaris catalans es va reunir a Madrid. Aquell grup, que tenia la força de les eleccions, Benet creia que havia estat desarmat per Tarradellas. Potser sí. Però aquell dia es va decidir que havia arribat el moment de començar a treballar en l’Estatut. Al setembre es va formar la Comissió dels 20 per redactar-lo. Benet en va formar part. Quan la Constitució encara no havia sortit del Senat, ja es comptaria amb un primer avantprojecte. L’Estatut de Sau.
Les cartes són damunt la taula. Potser la flama es va encendre el 12 de maig de 1978. Aquell dia començava el primer congrés de Comissions Obreres a Catalunya. José Luis López Bulla, que era secretari general del sindicat, recorda perfectament l’escena. Va veure com el seu nebot s’aixecava de la cadira on estava assegut. Mirava cap a l’entrada de la sala perquè havia entrat un home respectat per tots els presents. Josep Benet. El crit, improvisat, va ser unànime. “Benet, president!”, “Benet, President!”. López Bulla, a qui tocava defensar la independència política del sindicat, va fer un petit driblatge dialèctic. Eren independents, d’acord, però no podien deixar de manifestar l’estima pels seus. Benet ho era. Ho ratificava al cap d’un mes Antoni Gutiérrez Díaz. “El senador Benet respon a la idea que té la Catalunya popular d’allò que ha de ser un polític honest amb una clara trajectòria democràtica i de lluita antifranquista”. Tal qual ho va transcriure el periodista d’El País Enric Canals. Era en un míting a Cornellà i el Guti ho va dir alt i clar. 22 de juny de 1978. Dit amb altres paraules: el partit dels comunistes havia decidit que Benet fos el seu candidat a les eleccions que determinarien el nou president de la Generalitat.
Fuente: Com una pàtria. Vida de Josep Benet. Jordi Amat. Edicions 62. Barcelona. 2017.