El Canvi dels darrers deu anys és innegable. Els esdeveniments polítics, les actituds dels ciutadans...

El Canvi dels darrers deu anys és innegable. Els esdeveniments polítics, les actituds dels ciutadans respecte del futur estatus de Catalunya i fins i tot la legitimació del dret a decidir no són els mateixos que fa una dècada. Ni ho seran. L’evolució política que ha viscut el nostre país no és casual, sinó que, de fet, és totalment comprensible si hom analitza els antecedents del catalanisme. Només cal prestar atenció a allò que el moviment catalanista ha buscat des de les seves primeres manifestacions culturals i polítiques. Només així serà possible identificar quines característiques han canviat.

Així, quan hom estudia els elements discursius i les accions polítiques del catalanisme, hom troba que les diferents branques del moviment (d’esquerres a dretes, de partits i famílies polítiques diverses...) han maldat per aconseguir tres objectius. Uns objectius que, pràcticament des de les Bases de Manresa (1892) -probablement la primera expressió del catalanisme polític-, han estat presents amb més o menys intensitat.

El primer ha estat la democratització de l’Estat espanyol. O, més ben dit, l’intent del catalanisme d’homologar el sistema polític de l’Estat als sistemes europeus més avançats. D’ençà de la Restauració borbònica (1873-1921), la política catalana (polítics, industrials o sindicats) va esmerçar esforços enormes per bastir un sistema polític més obert, més transparent i menys viciat d’elements retrògrads. Un fet que es va convertir en una constant al llarg de la història, amb la Mancomunitat i la II República com a exemples més palpables. La idea subjacent a aquest objectiu era clara: més democràcia implicaria més sensibilitat respecte de la realitat catalana. Més sensibilitat portaria més respecte i més reconeixement. La democràcia portaria la modernitat, també en la capacitat de l’estat d’entendre la plurinacionalitat.

El segon objectiu s’ha centrat en la modernització de l’economia espanyola. Històricament, una Catalunya (i un País Basc) industrial constituïen mons paral•lels davant d’una Espanya rural i escassament industrialitzada. De nou, la pretensió era també clara: una economia moderna, una societat industrialitzada que parlés de tu a tu amb Europa seria capaç d’entendre i atendre les demandes catalanes; o si més no de negociar-les. La modernització es considerava la primera passa cap a la modernitat.

El tercer dels objectius ha estat la creació d’una estructura territorial amable als interessos i a la realitat catalana. Al llarg de la història, poques ideologies o líders catalanistes s’han sentit plenament satisfets amb el model territorial implementat des de l’Estat. La forma de govern més habitual a Espanya d’ençà que el catalanisme emergeix com a moviment polític ha estat l’autoritarisme centralista, fent enormement difícil -per no dir impossible- la consecució d’un Estat descentralitzat amable i respectuós amb els interessos i les decisions de Catalunya. Però fins i tot en democràcia, en períodes de reforma i ampliació de l’autogovern, aquells que creien que el nou estatus havia permès implementar un model satisfactori acabaven al cap d’uns anys amb les seves expectatives frustrades. Així, en totes les èpoques i sistemes, el model territorial ha resultat una autèntica pedra a la sabata, que ha acabat amenaçant l’estabilitat mateixa del sistema. L’exemple de la Segona República n’és, potser, el cas més flagrant.

 

Fuente: Catalunya, un pas endavant. Marc Guinjoan,Toni Rodon i Marc Sanjaume. Angle Editorial.Barcelona.2013.

 

« volver