El catalanisme nasqué com un moviment plural, en part reactiu a la mentalitat tancada i gens moderna de l’Espanya agrària que dominava el poder polític, la burocràcia i l’exèrcit...

El catalanisme nasqué com un moviment plural, en part reactiu a la mentalitat tancada i gens moderna de l’Espanya agrària que dominava el poder polític, la burocràcia i l’exèrcit. La renovació econòmica que suposà la industrialització de Catalunya permeté l’aparició d’una burgesia industrial i de negocis –amb mentalitat empresarial-, consolidà l’existència d’una petita burgesia de botiguers i de classes populars -formades per menestrals i treballadors independents- i veié el naixement d’una moderna classe obrera industrial. La Catalunya vuitcentista era, doncs, el resultat de l’acció de les classes urbanes -caracteritzades pels valors civils i ciutadans- enfrontades a una mentalitat espanyola rural i arcaica. A Catalunya, la renovació econòmica i la frustració que comportà el rebuig espanyol a l’Espanya regional, que era l’essència del projecte unitari espanyol del regionalisme català, actuaren com a motor perquè les classes dominants del país –encara que només una part- bastissin un particularisme català no per oposar-se a Espanya, sinó com una manera diferent d’entendre-la. Davant la idea del cicle generacional, va escriure José Antonio González Casanova: “Que el nacionalisme català de principis d’aquest segle és obra de la burgesia proteccionista, que després passarà a mans republicanes petites-burgeses i, in extremis, a cert sector del proletariat revolucionari, potser es podria suggerir que el nacionalisme català, peculiar i contradictori, en realitat el constitueixen diversos nacionalismes de classe, històricament correlatius, marcats per ideologies diferents i conjuntures històriques internacionals diverses, però, en tot cas, marcats radicalment per una situació comuna: el procés de canvi del 1868-1874...” El nacionalisme català ha estat, per tant, més un políedre que un continuum sobre el qual només cal discutir quin sector l’ha dirigit en cada conjuntura.

El catalanisme, que l’esquema tradicional de Rovira i Virgili –seguit després per Josep Termes- el fa néixer com a resultat de la Renaixença literària de mitjan segle XIX; el federalisme, renovat per Almirall en un sentit particularista; la tradició catòlica conservadora que abandona l’integrisme i una burgesia decebuda de la intransigència espanyola, fou, també, resultat de la presència dels moviments populars del vuit-cents, els quals no eren aliens al desvetllament nacional del país. Així, doncs, per entendre el procés de diferenciació de la política catalana respecte de l’espanyola, s’ha de tenir en compte el caràcter popular, i no burgès, dels motins del 1835-1836 i la sèrie d’aixecaments populars del període 1840-1843 (les Bullangues, la Jamància), que tingueren lloc a Barcelona i que eren clarament de signe democràtic i popular, i fidels exponents del descontentament de les classes populars urbanes catalanes contra el predomini de la burgesia centralitzadora espanyola. Encara que aquests aldarulls fossin precatalanistes, reflectiren un particularisme català anticentralista ben prefigurat. Posar de manifest l’arrel popular del catalanisme passa per aturar-se a valorar l’adscripció del poble al país, inconscientment o conscient, com a factor nacionalitari. D’altra part, el carlisme, ideològicament reaccionari, i que era abonat pels petits propietaris agraris i pels jornalers del camp, que defensaven el manteniment de les tradicions patriarcals contra les innovacions centralitzadores que comportava el nou estat liberal unitari i burgès, també forma part d’aquesta tradició popular del catalanisme.

 

Fuente: Pàtria i progrés. Agustí Colomines i Aurora Madaula. Editorial Comanegra. Barcelona.2014.

 

« volver